Cristòfol Serra: «És evident pels meus llibres que jo no som un escriptor realista»

recopila a «El don de la palabra» els seus millors textos

24/10/04 0:00

T.LIMONGI.Palma.
L'escriptor Cristòfol Serra ha recopilat al llibre El don de la palabra (Cort, 2004) els seus millors texts, el qual comprèn un període que s'inicia amb Péndulo (1957) i prosegueix fins a El asno inverosími (2002). «Se tracta d'oferir una mostra equilibrada del que he fet durant tots aquests anys, encara que aquí no he posat res d'Efigies, ni d'Antología del humor negro ni deDiccionario de Blake», digué l'autor des de la seva entranyable casa de Palma.

Serra asegura que ha fet un «esforç selectiu per a què cada un dels meus llibres estiguin representats fragmentàriament, el que dóna una idea general de la meva obra a través dels anys». Assegura que per fer-ho ha «seguit l'ordre cronològic, encara que he inclòs Retorno a Cotiledonia (1989) just després de Viaje a Cotiledonia(1965). Hi ha un gran bot temporal entre les dues obres». Altres fragments seleccionats són els de Diario de Signos (1980), La noche oscura de Jonás (1984), Con un solo ojo (1986), Augurio hipocampo (1994), etc.

L'editorial Bitzoc, i després el Círculo de Lectores, edità l'antologia Ars Quimérica, a la qual oferia tota l'obra de creació de l'autor fins 1995. Però a partir d'aquesta darrera data, Serra tornà a ser prolífic en la creació literària, escrivint títols com Visiones de Catalina de Dülmen, Las líneas de mi vida, Itinerario del apocalipsis i el ja esmentat El asno inverosími. El millor d'aquests llibres ara s'ha inclòs en El don de la palabra.

Serra ha estat un autor atípic. Sovint se l'ha comparat amb Borges. Tot i així, ell es considera encara «més raro» que el literat argentí. «No sóc un escriptor realista, això és obvi. Els meus llibres neixen de les meves observacions, de les meves creacions i de les meves experiències personals». L'autor ha escrit: «Me serveixo del viatge imaginari per fer un informe plaent, encara que crític, sobre els homes. Per ocultar la melancolia, no hi ha com cultivar la bagatel·la». L'autor ha seguit l'ordre cronològic per a què el lector sàpiga quins han estat els canvis més singulars.