Neix el poeta Virgili (70 a.C)

En aquesta biografia hi ha només una frustració. Virgili no es pogué dedicar a l'oratòria política i no en sabem exactament els motius. Era malaltís. Però això no és prou entrebanc per a trencar una vocació. Demòstenes ho tenia clar. No tothom podia esser orador, per intel·ligent que fos el candidat.

«Esser orador vol dir saber posar totes les vostres esperances en el poder de la paraula, ja que la paraula ho és tot en aquest cas. Si hom no ha nascut, com Esquines, amb una superioritat de qualitats oratòries, ha de posseir, almanco, una tècnica i no deixar-la veure. La força que se sobreposa, sobirana, a totes les altres té el seu suport en la voluntat inquebrantable d'una consciència que vol i actua perquè creu en allò que predica. N'hi ha que volen creure en el que volen dir, però són massa volubles, i sobretot massa sensibles, als ritmes i sonoritats de la veu».

Atenes havia estat la gran mestre d'aquest art, com molt bé explica Clemenceau, puix que era la ciutat per excel·lència on es parlava de la vida en l'afany per a repensar-la. Els filòsofs de llarga cabellera obligaven a pensar en termes transcendents. Els virtuosos de la paraula feien que la política parlamentària s'hagués de superar dia rere dia. El veritable orador, portaveu dels poders públics, havia de viure dins la sobrietat i mai no ha de ser i nítil l'oratoria, gaudint-se de les contradiccions. La veritat de l'orador ha de ser, per tant, inflexible, tot i que no sigui la de la gran majoria de la gent.