Les noces vistes pels artistes (1786)

De noces en representaren també els anònims pintors romans de la antiguitat. En això hi entra la saga dels Aldobrandini, començada per Silvestre Aldobrandini (1499-1558), que fou un jurista florentí. Entre els seus descendents n'hem d'esmentar el cardenal Pietro Aldobrandini, nebot del papa Climent VIII, que fou propietari del palau alqueria on foren portades aquelles pintures antigues al fresc i que s'anomenarien després «les noces aldobrandines», descobertes el 1606 al mont Esquilí. Actualment es troben a la Biblioteca del Vaticà, i bé mereixen una visita detallada.

De noces en parlà Cervantes en el seu Quixot, en un dels més graciosos episodis del llibre, Les noces de Camacho, un nom que es faria proverbial per a significar qualsevol bauxa on es menja i es beu excessivament.

I no oblidem aquell episodi evangèlic, Les noces de Canà, del tema del qual en pintà un quadre excepcional Paolo Veronese o Pau Veronès, com el vulgueu anomenar. Aquest pintor italià (1528-1588), venecià i format a l'escola veneciana, ens ha deixat llenços que destaquen per la sumptuositat, l'animació, l'elegància i l'harmonia. La composició que comentam, que fa deu metres de llarg per quasi set d'amplària, ocupava el mur principal del refectori del convent de Santa Maria la Major de Venècia. El quadre fou portat a França durant la conquesta d'Itàlia i entre els personatges introduïts pel Veronès en aquesta composició es poden esmentar els emperadors Carles I d'Espanya i Francesc I de França, Soliman, Alfons d'Avalos, Elionor d'Àustria, Maria d'Anglaterra, el Ticià, el Tintoretto, el Bassano, el mateix Pau Veronès i el seu germà Benedetto Caliari. En resum, un autèntic reportatge gràfic de la seva època disfressat per un escenari de les escriptures. I és que això de les noces és un tema tan universal... i emotiu.