Mor Pictet, pare del gel (1929)

Miquel Ferrà i Martorell26/07/04 0:00

La nit entre el 26 i el 27 mor a París el químic suís Pierre Raoul Pictet, nascut a Ginebra el 1846. Aquest científic s'interessà des del començament pel problema pràctic de la producció de gel artificial, que tindria un gran valor com a refrigerant capaç de conservar els aliments. D'aquests experiments passà a produir temperatures molt baixes i va fer-hi servir un mètode molt semblant al de Cailletet, però emprà un equip més complicat i així pogué produir quantitats més grans de gasos líquids. El francès Louis Cailletet ja s'havia ocupat de les lleis dels gasos, el 1870, i en realitzà comprovacions molt acurades. S'interessà per la liqüefacció dels gasos i per a tal finalitat va fer servir l'efecte Joule-Thomson. Es tractava, en principi, de comprimir i fer refredar un gas tant com fos possible i llavors aquest, en dilatar-se, causava un refredament notable. El 1877 era ja capaç de produir petites quantitats d'oxigen, nitrogen i òxid de carboni líquids. Pictet, en el seu laboratori, obtingué alhora uns resultats semblables. Tanmateix, el mètode Cailletet-Pictet és difícil d'aplicar a l'hidrogen, ja que per tal d'aplicar-hi l'efecte Joule-Thomson havien d'aconseguir una baixada de temperatura per dessota els vuitanta-tres graus centígrads. Un altre científic, l'escocès James Dewar, aconseguia liquar-lo perquè el refredava primer amb nitrogen líquid i després utilitzava el famós mètode.

En resum: ningú no pensa a l'hora de servir-se una cervesa del seu conglaçador que això ha estat possible gràcies a l'esforç de tot un seguit de científics que han fet tan valuós regal a la humanitat. Això contrasta amb tots aquells que fan mal o viuen de fer mal a la societat.

Deia Santiago Ramón y Cajal que «extremadament sever i esquemàtic es mostrà Schopenhauer en comparar el nostre món amb un infern poblat de turmentadors i de turmentats. Sense negar fonament a tal afirmació, és cert que el nostre vell planeta suggereix més la idea de llimbs que la d'infern. Vivim en un lloc d'avorriment, on la majoria s'hi avorreix i els altres es dediquen a avorrir... quan no gosen mortificar. En sembla retòrica pura aquella frase tan pastada que diu que la Història és la mestra de la vida. Ni l'experiència individual ni la col·lectiva no adoctrinen ni corregeixen els homes i els pobles. Demostren, només, que en assenyalades condicions aquests farien avui les mateixes bestieses i crims d'antany. Reconèixer l'existència d'un defecte no és el mateix que corregir-lo. Per a això seria necessari tornar a manejar i refondre el cervell humà, eliminant-ne quasi totes les associacions d'empenta antisocial creades en una època en què era difícil viure sense espoliació, esclavatge o assassinat».