Posada sota el patronatge de Sant Antoni Abat, era fundada el 1361 la Confraria dels Hortolans i en aquesta mateixa data es redactaven les ordinacions de tan antiga institució. El compliment de tal normativa era encomanada a un veguer i l'articulat d'aquesta recollia molts casos que avui ens poden cridar força l'atenció, com per exemple, que restava fora de la confraria aquell marit que abandonava la seva esposa sense causa justa, i només era admès quan tornava al llit conjugal i això després d'haver pagat cinc lliures de cera en honor de Sant Antoni.
La majoria dels horts estaven situats a la part exterior de les muralles, però també n'hi havia de ben coneguts murs endins, com era el cas, ja explicat, de l'hort del Temple. Un altre hort gran, vora Monti-sion, quan era sinagoga i tenia l'entrada per aquest carrer del Vent, amb el tabernacle orientat vers Jerusalem (podem veure en els murs nombrosos vestigis de les edificacions anteriors, entre els quals una portalada i dos finestrals), era el d'un tal Alafta Cohen Aya ben Aron i la seva esposa Mona. Hi havia tarongers, altres arbres fruiters i una sínia. N'eren veïnats els blanquers Magaluf Netjar, Omar ben Nono i Jacob Alietzar. Però ningú com Anselm Turmeda per a descriure en les seves «cobles de la divisió del regne de Mallorca» el que se sembrava i recollia en aquells vergers ciutadans: «En cell jardí los fruiters/ eren de totes maneres,/ dàtils, pomers, presseguers,/ codonys, albercocs, cireres,/ massanes, prunes e peres,/ taronges, poncis, llimons,/ avellanes e lladons,/ raïms moscatell e figueres.../ Sots los arbres són les flors,/ que reflorint florejaven.../ E aquí verets violers,/ blaves, grogues e vermelles,/ qui se'n pugen pels noguers/ roses blanques e vermelles/ e d'altres floretes belles/ e flors de llis e clavells,/ girofles, safrans novells,/ e poms d'amors e mortelles...».
Tot plegat era senyal d'abundància d'aigua i fertilitat extrema. La sínia, però, s'haguera pogut contemplar, com ho féu el poeta medieval Jorge Manrique en referència als seus sentiments, com un símbol de mal auguri envers d'aquells hortolans jueus i del poble hebreu, en general. Deia el castellà que ben bé haguera pogut adoptar per cimera una sínia amb els seus cadúfols plens, per a dir: «Aquests i el meu plor/ tenen aquesta condició:/ que pugen des del cor/ les llàgrimes a ma visió...». Pel que fa al gremi dels hortolans, durant l'Edat Mitjana, ens queden enregistrats, entre d'altres personatges, Simó Cardona, Gabriel Burguet, Guillem Brunet, Bernat Terrassa... que assistien a les cerimònies i festivitats amb els vestits que manava el reglament, és a dir, gramalla blava, negra o molt obscura, especialment en tractar-se d'un difunt.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.