Neix Adolf Windaus (1876)

Miquel Ferrà i Martorell23/12/03 0:00

Neix a Berlín el químic alemany Adolf Windaus. Doctorat a Friburg i professor a Innsbruck i Gotinga, volia, en un començament, dedicar-se a la medicina, però després de treballar algun temps amb el savi Emil Fischer, va veure que el seu camí vocacional era el de la química. Els fets ho demostraren. El 1907 sintetitzava l'histamina, molt important compost, ja que posseeix propietats fisiològiques força útils. Després investigà el colesterol i la seva estructura i la dels esteroides, una feina gràcies a la qual obtingué el premi Nobel de Química el 1928. Descobrí que la vitamina D consistia en una molècula esteroide amb un dels seus enllaços trencat per l'acció de la llum solar. Això aclaria raonadament el perquè en el procés d'irradiació, la vitamina D existent en aliments com la llet i el pa, augmentava el contingut mitjançant l'exposició dels raigs ultravioletes. També fou Windaus el primer científic que el 1932 localitzava un àtom de sofre en la molècula de la vitamina B1, tianina, descobriment que va permetre el desenvolupament de l'estructura d'aquest important compost.

Morí a la ciutat de Gotinga el 9 de juny de 1959.
En resum, són certament importants les seves investigacions sobre la naturalesa de les vitamines, el colesterol i l'ergosterol, això és, tot un món de laboratori que ens ajuda a conservar la salut i a perllongar la vida.

Llegim en la biografia d'un altre científic algunes consideracions que es poden traslladar fàcilment sobre la figura de Windaus: «El gran problema que es plantejava el savi per explorar, i més encara, per mostrar els altres els secrets de la misteriosa selva cel·lular del món, del món del que és petit, consisteix sobretot en fer visible el que resulta a simple vista invisible. En el microscopi, si observam teixits, microbis, cèl·lules sense cap preparació, no podrem veure res de res. L'extremada petitesa i subtilesa d'aquelles coses les fan transparents a la llum situada sota l'aparell, i la mateixa llum no ens deixa que les vegem. És precís tenyir-les, entintar-les amb quelcom, per tal que puguem començar a distingir les seves parts. I aquests procediments són tota una ciència. Hi ha substàncies que podrien destruir i destrueixen les cèl·lules que composen la matèria vivent. De vegades, fins i tot, la llum mateixa de la platina del microscipi acabaria amb elles».

Un món, doncs, paral·lel, immens, complicadíssim, que presenta milions i milions d'incògnites que els científics han explorat amb infinita paciència, especialment des del segle de les llums, el XVIII, fins ara.