Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904-Santiago, 1973), gran poeta xilè universal, passà la seva infantesa a Temuco i la seva adolescència i jovenesa a Santiago, on residí del 1921 al 1927. Viatjà com a representant cultural per Birmània, Ceilan i altres països d'Àsia fins que es decidí a passar un temps a Barcelona i després a Madrid, on fundà una revista, «Caballo verde para la poesía». El 1941 representava el seu país a Mèxic i després tornava a Xile, per entrar en política, puix que era elegit senador el 1945. Caigut en dissort, passà a la vida clandestina i visità la Unió Soviètica i Xina. El 1970 era proposat, juntament amb Salvador Allende, per a la presidència de la República, però no va voler tal càrrec i una vegada obtinguda per Unidad Popular la victòria en els comicis, el feren ambaixador a París. Obtingué el 1971 el premi Nobel de Literatura.
Morí a ca seva, a la seva pàtria, pocs dies després del cop militar del general Pinochet.
Una escultura que hi ha a la Universitat de les Illes Balears, obra de Jaume Mir i que representa un foner balear, em recorda que en aquesta data Neruda dedicava un poema, un bell poema, al «foner», aquest símbol de la nostra terra. Els mots de tal poema no desmereixen de l'escultura i viceversa:
«Amor, tal volta amor indecís, insegur: només un cop de lligabosc a la boca, només unes trunyelles el qual moviment pujava vers la meva solitud com una foguera negra, i les altres imatges: el riu nocturn, el senyals del cel, la primavera que fuig tota mullada, l'enfollit front solitari, el desig tot aixecant les seves cruels tulipes en la nit. Jo vaig desfullar les constel·lacions, ferint-me, esmolant els dits en el tacte d'estels, filant fibra per fibra la contextura gelada d'un castell sense portes, oh, estelats amors, el qual gessamí atura vanament la seva transparència, oh, núvols, que en el dia de l'amor desemboquen com un plany entre les herbes hòstils, nua soledat fermada a una ombra, a una ferida adorada, a una lluna indomable. Anomena'm, vaig dir tal volta als rosers; ells tal volta, l'ombra de confusa ambrosia, cada tremolor del món coneixia les meves passes, m'esperava el racó més amagat, l'estàtua de l'arbre sobirà en la planura: tot en l'encreuat arribava al meu deliri desgranant el meu nom sobre la primavera.
I aleshores, dolç rostre, assutzena cremada, tu, la que no dormí res amb el meu somni, brava, medalla perseguida per una ombra, estimada sense nom, feta amb tota l'estructura del polen, de tot el vent que crema sobre estels impurs: oh, amor, desenredat jardí que es consumeix, en tu s'aixecaren els meus somnis i cresqueren com un llevat de pans tenebrosos».
La paraula solitari, soledat, solitud va repetint en aquests versos el missatge de l'home immers en la natura vegetal que no es descuida de contemplar l'espai còsmic. Selvàtic i gal·làctic alhora és aquest foner que Neruda ens presenta i amb el qual s'identifica.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.