L'africana de Salamanca (1704)

Miquel Ferrà i Martorell04/07/03 0:00

Procedia d'aquella trista Àfrica, amb gent de pell negra, on l'esclavatge era norma. Diu un antic retrat, en la part inferior, segons costum de l'època per a guardar-ne la memòria: «Veritable retrat de la Mare Sor Teresa Juliana de Sant Domènec, filla del Rei de la Mina Baxa en el Or, tercera professa en el Convent de Santa Maria Magdalena, vulgarment conegut de la Penitència, de religioses dominicanes de Salamanca, dona en què la gràcia féu repetides meravelles i traient-la a costa d'aquestes de la Guinea, la seva pàtria, la dirigí vers aquest convent on va viure amb opinió de notable santitat molts anys, i plena d'ells i de bona fama descansà en pau el 6 de desembre de 1748 als setanta-tres anys d'edat».

Els entrebancs, ja podeu imaginar, d'una al·lota de raça negra, exesclava, per a trobar un lloc de monja en un convent, devien esser ben nombrosos, tot començant per la prohibició del bisbe d'aquella diòcesi i la societat influent i benestant d'aquells dies.

Però ella havia nascut, com tres altres tereses, Teresa de Jesús, Teresa de Lisieux, Teresa de Calcuta, per esser una «doctora mística», amb domini de la ploma, tot escrivint textos de meditació social o espiritual i alguns versos. Pel que fa a l'africaneta de Salamanca, aquesta era una de les estrofes: «Ai, Jesús, don te has ido/ que un instante no puedo/ estar sin tigo...».

La seva ferma voluntat, la seva bona disposició espiritual, la seva intel·ligència, la feren creditora del que volia i ingressà en aquell convent malgrat les pressions en contra interiors i exteriors. Tant s'esforçà la mongeta a esser la millor, la més organitzada i la més activa, que amb els anys fou proposada com a superiora una religiosa, gran amiga de Teresa, tot pensant que l'africana li seria de gran utilitat i servei. Però la protesta no es féu esperar: «Recia cosa es hayamos de estar gobernadas de una negra y que, rendida la priora a su voluntad, hemos de vivir a ella todas sujetas».

I ja abans d'entrar en aquella clausura, anant d'una porta a l'altra, Teresa s'havia trobat amb tot un seguit de rebutjament i negativa, «porque era negra, por más que los marqueses, con mano liberal i franca, suplian con el oro este natural defecto...».

Però ho aconseguí. De forma imprevista, el mateix bisbe que li havia negat el dret d'esser monja, li permetia fer la seva professió religiosa tal dia com avui i així, ella, feliç, prenia el nom de Sor Teresa Juliana de Santo Domingo.