Mor Titus Lucretius Carus (53 aC)

Miquel Ferrà i Martorell21/06/03 0:00

Alguns afirmen que degué esser en aquests dies de començaments d'estiu, però tanmateix hi manca la precisió. Titus Lucretius Carus, poeta llatí, autor del poema De rerum natura, és a dir, De la natura de les coses, es suïcidà. Segons Stampini, l'escriptor patia tots els símptomes de l'epilèpsia, una malaltia que li causava profunda tristesa i un pessimisme que es nota molt en les seves composicions literàries. Entorn d'aquella mort, es teixiren moltes llegendes i els primers autors cristians volgueren, d'alguna manera, demostrar, tot emprant aquest exemple, que un home tan intel·ligent com irreligiós prenia filtres amorosos, creia en la màgia i havia estat ferit per la Providència a causa dels seus errors.

En el segle IV, per tant, s'inventa una biografia del poeta que en molt pocs punts es correspon amb la realitat. Però hi hagué quelcom de satànic en tot allò, puix que anys després, l'erudit Thomas Creech (1659-1701), comentador i traductor deRerum natura, potser massa influenciat per les idees subliminals de Lucretius, o si voleu, Lucreci, va escriure en el marge d'una de les pàgines dels seus comentaris sobre l'obra: «Em penjaré el dia que acabi aquesta feina». I així ho va fer, ja que si Lucreci s'havia penjat de les branques d'un arbre amb bona corda de nus corredís, ell es matà d'igual manera però de les bigues de ca seva. Sobre aquest succeït exclamà Voltaire: Si Creech, en lloc de comentar Lucreci, ho hagués fet de l'obra d'Ovidi, hauria arribat, probablement, a octogenari.

Això significa que Lucreci tallà d'arrel la seva existència quan gairebé no depassava els quaranta anys d'edat. En realitat, a simple vista de lector, De rerum natura no sembla posseir cap missatge estrany. El mateix poeta ho explicava. Deia que «he emprat per a la cosmologia les teories de Demòcrit, i també del sistema atòmic; per a la moral, Epicur i l'ètica sensualista...»

Lucreci s'esforçava, per altra banda, a demostrar que només el raonament racional és vàlid. Per això barreja les seves intuïcions de visionari amb elements reals d'observació. Però molts de cops s'equivoca, puix que parteix de principis falsos per a fer la demostració d'una realitat i, amb freqüència, els seus mètodes d'observació i anàlisi no semblen suficients.

Encerts, molts. Com un avançat al seu temps, segles i segles, Lucreci es mostra, però, convençut de la indestructibilitat de la matèria, de la pluralitat dels mons, de l'evolucionisme de les espècies biològiques i el progrés de les etapes de civilització.

En tot això, «chapeau!»