Campano: «No cerc res, l'única cosa que desig és la immortalitat»

«El meu cos és com una olivera i els olis són l'oli de la meva vida». Des de no fa gaire, ha canviat la tela per teles que ha duit de l'Índia. «No és casual: m'excit amb el tèxtil», afirmà sobre aquesta aventura plàstica. Són els lungees, que s'empren com a vestit i en ritus funeraris, teles amb dibuixos geomètrics «on hi ha una interrelació de línies que semblen lluitar entre el que m'aporten i el que jo hi vull imprimir». Campano intervé sobre aquests teixits.

«Viure és tan complicat que la meva vocació seria explicar les coses en allò essencial, mirar d'agafar-ne l'essència; i llavors, aquí, passa que que l'essència poden ser les quadrícules que formen el teixit mateix i si hi vols afegir res ho espatlles». Però ell ho fa, amb una varietat inusual de color, amb elements geomètrics característics de la seva pintura en blanc i negre i amb taques i gests.

«M'agrada el risc, rompre límits, pensar què hi ha darrere aquella tanca». En els seus sudaris hi ha pintura i fins i tot cendra. El sudari «embolica els morts» i el teixit «xucla les llàgrimes del cos», la suor.

Li confessam que una entrevista per telèfon és ben enutjosa, però assegura: «És millor, així no he de fer el beneit perquè som un mentider poderós, no ho puc evitar». No vol que li diguem artista: «Som un bon pintor -afirma- que no cerc res, l'únic que desig és la immortalitat». I penses si l'has de creure quan continua amb una insinuació: «M'agradaria tant no morir mai, ser eternament jove, eternament cap de fava».