Mor el creador de la Kodak (1932)

Miquel Ferrà i Martorell15/03/03 0:00

Altre temps, les plaques fotogràfiques eren de vidre i eren untades amb una emulsió abans de fer la fotografia. Aquesta emulsió no es conservava i per això l'havien de preparar en el mateix lloc de treure la fotografia i, per tant, amb aquesta feina interminable, només fotografiaven un pocs professionals. Però George Eastman (Waterville, Nova York, 1854) mesclà aquesta emulsió amb una mena de gelatina i d'aquesta manera aconseguí que allò que untava la placa s'endurís i es conservàs molt més temps. Això s'esdevenia el 1878. Però l'inventor nord-americà no es donà per satisfet, puix que el vidre era massa feixuc i poc manejable i així, fent proves i més proves, el 1884 patentava la pel·lícula fotogràfica de paper untada amb gel. Al mateix temps, creà el primer model de màquina portàtil, relativament petita, que havia d'esser un aparell popular, per a qualsevol persona. El 1888 sortien al mercat les primeres «kodak»; els posà aquest nom, que no tenia gens de significació, perquè es tractava només d'un mot aferradís inventat a l'atzar, i amb aquestes es feien servir les noves pel·lícules. El lema de Mr. Kodak, com l'anomenaven, fou «Vostè pitja el botó i la màquina fa la fotografia». Però les pel·lícules de paper eren aleshores massa fràgils i es necessitava un material més dur, però molt lleuger.

Aquest fou el cel·luloide que havia descobert Hyatt, un plàstic que servia com a dissolvent de l'emulsió i alhora com el seu suport. La fotografia per a ús del gran públic ja era possible.

El cel·luloide s'inflamava fàcilment i un magatzem d'aquest material era un perill permanent, de manera que Eastman, per tal d'evitar aquest alt risc, el 1924 substituïa els rodets de cel·luloide per uns altres de fets amb acetat de cel·lulosa. Així anà creixent aquell negoci, sempre amb la introducció de millores importants i és quelcom que diu molt al seu favor el fet d'haver estat un dels primers empresaris que proveí els seus nombrosos treballadors amb una assegurança de malaltia, jubilació i vida, quan la llei encara no obligava cap patró a fer-ho. Al mateix temps féu donació de més de cent milions de dòlars a algunes institucions docents, i això per tal que altres tinguessin els avantatges educatius que ell no havia tingut. Havia nascut, efectivament, dins un ambient molt pobre i encara no tenia catorze anys quan ja hagué d'abandonar l'escola i posar-se a fer feina. El 1877 s'interessava per la fotografia i dins aquest camp d'investigació i mercat hi faria tota la seva fortuna. Dissortadament, tal dia com avui, estant a Rochester, Nova York, vivint malalt i tot sol, es suïcidà. Però... Com comprendre aquella darrera hora d'un home que havia vençut la pobresa, la ignorància, la misèria, i tot gràcies a una intel·ligència privilegiada? Es tractava de no poder suportar una malalatia incurable? O la terrible ansietat que causa una forta depressió nerviosa? Com observar el suïcidi d'un home just?