Els primers que entraren (1229)

Miquel Ferrà i Martorell31/12/02 0:00

Diuen que Jaume I hagué de donar, per tres vegades, a les seves tropes, l'ordre d'avançar contra el recinte murat de Medina Mayurqa. Els primers en córrer cap a l'enemic foren els peons i no els cavallers, contràriament al que estava pactat. Hi hagué alguns moments d'indecisió i fins i tot de retrocés. Quan la cavalleria trencà els rengles dels sarraïns, i els peons, enmig del desordre contrari, es filtraren entre les defenses, començà la fuita musulmana. Diuen les cròniques que passaven de trenta milers, entre homes, dones i criatures, els moros que sortien de la ciutat i cercaven refugi a les muntanyes. Hi hagué un espantós saqueig i una encara més terrible matança. Hi havia, dins la zona urbana, un recinte també murat, una ciutadella, i allà cercaren protecció el walí i els seus notables incondicionals. Descobert Abu-Yahya, en una casa particular, no lluny del castell de l'Almudaina, fou detingut i interrogat. El rei En Jaume volia revenja i aquesta revenja, per causa de la mort dels Montcada, consistí en humiliar el moro tot pegant-li una forta estirada a la barba. Però allò no era més que el començament de tot un seguit de maltractes i tortures. Volien que digués on amagava els tresors reials. No ho aconseguiren i el pobre walí morí quaranta-cinc dies després de la conquesta.

Una conquesta que havia tingut els seus campions, això vol dir els homes que foren els primers en entrar a la ciutat assetjada. «I dels cavallers, el primer d'entrar-hi va ser Joan Martines d'Eslava, que era de la nostra companyia, i darrere d'ell en Berenguer de Gurp, i prop d'aquest un cavaller que anava amb Sire Guillaumes anomenat Soyrot (nom que li havien posat per escarni), i després d'aquests tres, don Ferran Peris de Pina; i dels altres no ens en recordem. Però cadascun entrava tan aviat com podia. I en teníem cent o més, que si haguessin pogut entrar els primers ho haurien fer exactament igual que el primer».

Així doncs, vet aquí els primers en passar la murada. Joan Martines d'Eslava. Heus aquí un curiós llinatge, el mateix que en el segle XVIII portava un virrei de Nova Granada, Sebastià d'Eslava que ocupà aquell càrrec del 1739 al 1749 i resistí els atacs dels pirates anglesos i rebé la visita del famós Condamine i dels seus col·laboradors. Igualment il·lustre fou Antoni d'Eslava, cronista del segle XVI... Un cognom amb molta història. Berenguer de Gurp devia esser barceloní i Sire Guillaumes, francès. El que duia només un «malnom», segons la crònica, «Soyrot» (Soll-rot), perdé, potser, el nom i la vida. Aragonès, com els Martines, devia esser el tal Ferran Peris, versions catalanes dels Martínez i els Pérez. Aquest quart en entrar era el mainader del rei.