Escrivia Gustave Flaubert (1821"1880), el gran novel·lista
francès, nascut a Rouan, autor de Madame Bovary, Salambó i altres
obres de psicologia penetrant i estil d'admirable relleu, en el seu
llibre Par les champs i les grèves: «El cementiri tocava
l'església. Es passa per una porta del costat, i cada un va pel seu
rengle, mentre que, dins la sagristia, tanquen la caixa del mort.
Una pluja fina mullava l'aire; feia fred. Era feixuga la marxa, i
els fossers movien amb gran esforç la terra pesada que s'aferrava a
les seves eines. Allà, al fons, les dones estaven agenollades sobre
la gespa...». Una altra descripció, en aquest cas d'un anònim
literat, també francès, ens explica que «sobre el coster, l'humil
cementiri del poble allargava les seves muralles clivellades.
L'herba havia envaït els caminals, les teules dels murs
claustrals han omplert el terra amb els seus fragments, però cada
tomba és neta, cada mort té el seu ram de flors fresques... La
reixa gisca de sobte, una dona es fa endins entre les creus,
després retorna el silenci. Els morts dormen en pau...»
Quin autor d'aquell segle XIX, Stahl, Valloton, Hemon, Daudet,
no ha sentit aquest encís, quasi morbós, que l'obliga a descriure
els camps dels morts en aquesta data tan assenyalada dins l'àmbit
de la civilització d'arrel cristiana? Acompanyada dels dies de
tardor que ens apropen a l'hivern, la festa de Tots Sants, és
simbolisme pur. La tardor és la mort de la natura, la mateixa
natura que recobrarà la vida en els primers dies de primavera. Per
això, aquesta commemoració sol anar unida als bufs dels vents, a la
pluja gruixada o fina, a les fulles seques dels arbres, a les
corones de flors, les inscripcions, els records. Només aquest dia,
per a molts, és la data de mirar, amb curiositat, els epitafis, les
pedres tombals, els monuments de marbre que mil artistes,
escultors, han deixat sobre el camp de l'oblit, dins un recinte que
al llarg de la resta de l'any procuram obviar, tocant fusta. El
mercat de les flors, la nostra rambla, i la figura de la florista,
que Theuriet descrivia d'aquesta manera: «Les floretes bordes
creixien per tot arreu, fins i tot enmig dels caminals. Les roses
d'estiu eren tallades per a fer lloc als joves capolls. Henriette
tenia per tant molta feina. Coberta amb un gran capell de palla,
anava i venia, manejant el rascle i la carda, i aquell treball
posava sobre les seves galtes un color rosat...»
Però tal volta, el detall descriptiu més comú en parlar del tema
sia la solitud, la gran solitud. I la por a la cosa desconeguda per
excel·lència, la mort, pressentida per tants literats de tot temps,
com aquell Calderón, quan escrivia: «Vine mort tan amagada/ que jo
no et senti venir,/ perquè el plaer de morir/ no em torni a donar
la vida.»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.