La instantània

A vegades, quan la mar està en calma, el port és com un gran disc blavós només esgarrinxat per les barques de pesca. Hi ha una intensa blavor mediterrània que enlluerna. Al barri d'Anfushi, a l'estimada ciutat d'Alexandria, les cases i palmeres molt altes miren envers la mar. Hi ha colors secs i roba estesa. És com un teló vell i desclosclat on col·locar-hi una vida intensa. Quan al balcó d'una casa hi surt una dona, llavors palpa la roba i, si comprova que ja està eixuta, la retira amb esment i se'n va. Si el que hi surt és un home, segurament anirà amb un mariol·lo blanc i s'hi estarà una llarga estona, amb els braços a la barana i mirant lluny. Rere les façanes obertes a la mar hi queda tot un laberint de carrers estrets i plens de gent que camina entre el cotxes aparcats de mala manera i el tramvia groc que fa avinent el seu pas amb un gran soroll metàl·lic. Als carrers de l'antic barri turc hi arriba el celistre de la mar des de diversos indrets. Alexandria és una ciutat plena de mar. Si no és la mar, és el llac Mariout. Quasi el mateix. Els dies en què el vent bufa fort, pulveritza les onades i, enlairant-les, fica bocins de mar per les finestres del cinquè o sisè pis de les cases de primera línia.