El lleó de Belfast i Santiago Auserón, és a dir, Van Morrison i
Juan Perro, oferiren una intensa vetlada musical, dissabte, al
Coliseu Balear davant més de 5.000 persones disposades a tot. Com
digué el cantant espanyol «ens hem de sentir com si fóssim al pati
de casa», i així fou. La bona música i l'energia que trasmeteren
els músics, ininterrompudament, no passà desapercebuda a
l'auditori. Van Morrison traslladà els assistents a la nord"Amèrica
de principis de segle a través de les cançons del seu darrer àlbum,
Down the road, i mostrà la varietat del seu registre, tant a l'hora
de composar com de cantar, i dissimulà un mal curat constipat que
li haurà pogut espatllar la interpretació.
Conforme el concert avançava, el ritme anava impregnant el
recinte. L'entregat públic no se'n pogué estar de ballar, des de
les cadires, alguns, fins i tot, improvisaren una discoteca a les
últimes files, i a aixecar-se, gairebé, al final de cada cançó.
Potser esperava pal·liar així el lleig que havien fet a l'artista,
arribant tard, ja que la puntualitat de l'irlandès agafà
desprevingut a la majoria del públic, que no acabà d'ocupar els
seus llocs, fins passats vint minuts de recital. Morrison, més
clàssic que mai, oferí un autèntic recital amb el saxo alt, tot
demostrant estar, com en els millors temps.
Com si d'un tifó se tractàs, centenars d'espectadors abandonaren
el Coliseu Balear, en acabar el concert del Lleó. Aquells que es
quedaren, hagueren d'esperar, gairebé una hora, per veure
l'infatigable Juan Perro, que venia a presentar el seu quart
treball, Cantares de Vela. I a jutjar per la durada del recital i
la insistència del públic, que obligà l'artista a oferir ni més ni
menys que cinc bisos, valgué la pena.
«Bona nit. Me alegra mucho volver a esta ciudad tan bella y
intentar terminar una noche mágica» foren les primeres paraules
d'un eufòric i pletòric Santiago Auserón. L'artista, un dels més
elitistes i, alhora significatius del panorama estatal, interpretà,
entre d'altres composicions, els nous temes Cántaro roto, Apaga la
vela, Luz del barrio, El cigarrito, Solo el vino i La misteriosa, a
més a més de, Llévame al río i El carro del seu anterior àlbum Mr.
Hambre.
El públic es contagià del ritme, gairebé caribeny, de les seves
cançons i la passió que li posà i els ballarins, anaren guanyant
terreny als espectadors, que romanien asseguts. Les cadires
acabaren apilonades a les primeres files i el concert durà,
gairebé, dues hores. El vincle que s'havia establert, entre
l'escenari i el públic, fou difícil de trencar. Però, no tot el
mèrit fou d'Auserón i els quatre gats, com digué ell mateix, que
quedaren al Coliseu. Els músics, entre els quals destacà el
guitarrista cubà Norberto Rodríguez, hi posaren el colofó. El seu
virtuosisme deixà sense alè l'auditori, més d'un cop, i clogué una
vetlada que, sense ser gaire agosarat, s'ha de titllar
d'inoblidable i incommensurable.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.