Mor William Perkin (1907)

Miquel Ferrà i Martorell12/07/02 0:00

Tal dia com avui mor a Harrow, prop de Londres, el famós químic anglès William Henry Perkin (Londres, 1838), que en els seus anys de col·legi ja fou un entusiasta de la química. Ja ho veis. N'hi ha que hi neixen. D'al·lotet ja anava a les conferències de Faraday i Davy. Després de fer els estudis primaris i mitjans, Perkin volgué anar a la universitat i estudiar química. Son pare no hi estava d'acord, li semblava un mal futur, i més encara en aquells anys, quan la química, a Anglaterra, es trobava en una gran decadència. Tanta decadència que fou necessari importar professors de fora del país, dels quals, el més important, era l'alemany Hoffmann. Perkin seguí ensenyaments d'aquest amb autèntica devoció i esdevenia el seu ajudant el 1855. Amb només disset anys instal·là un laboratori a casa seva i alternava els treballs universitaris amb les seves pròpies experiències. Una de les idees de Hofmann era la de fer factible la sintetització de la quinina, en laboratori, a partir del quitrà d'hulla. La quinina, producte químic molt valuós, ja que era emprat per combatre la malària en un temps que les potències tenien colònies a totes les zones tropicals, no abundava tant com volien. En cas de poder-se fer d'aquell derivat de carbó, resultaria molt barata i suposaria que Europa ja no havia de dependre dels subministres colonials en aquest afer. Perkin agafà el suggeriment, anà a ca seva, al seu petit laboratori i es posà a fer feina en aquell assumpte, ben disposat a fer el sensacional descobriment. Començà a fer experiments el 1856 en els dies de les vacances de Pasqua. Havia mesclat anilina, que és un dels productes del quitrà d'hulla, amb dicromat potàssic.

Tot veient que la combinació era inútil es disposà a tirar-la. Aleshores hi va veure una lluentor purpúria. Hi afegí alcohol, aquest va dissoldre la mescla i la substància resultant, color púrpura, tenia tot l'aspecte d'una tinta ben lligada i consistent. Ja en els temps més antics, els fenicis, de la ciutat de Tir, havien inventat un producte per tenyir roba, la púrpura, a partir de les conquilles d'un mol·lusc. Tan cara i cobejada fou en aquella època la roba púrpura que només els reis i els grans personatges hi tenien accés. Així doncs, i amb mitjans altament econòmics, Perkin acabava de reinventar la púrpura. De seguida una empresa d'Escòcia s'interessà pel descobriment, un cop comprovà que tenyia molt bé la seda, i el jove Perkin, sense pensar-s'ho dues vegades, patentà el producte. Deixà els estudis universitaris, sempre amb l'oposició de son pare, i amb només divuit anys, decidí de contruir una fàbrica dedicada a la producció de tints. Als vint-i-tres anys, Perkin ja era un industrial ric i famós. Amb ell començava l'època dels tints sintètics.

Però el 1874, als trenta-cinc anys, va vendre la fàbrica i volgué tornar a allò que veritablement li agradava: la investigació. Treballà nous mètodes de síntesi per als àtoms de carboni i també la reacció que porta el seu nom, per la qual sintetitzà cumarina, una substància blanca amb olor de vainilla que fou incorporada a la indústria dels perfums sintètics. Perkin fou guardonat el 1889 amb la medalla Davy, de la Royal Society, i el 1906 el nomenaven cavaller, una distinció que li arribava només un any abans de la seva mort.