Addison i els calaveres (1711)

Miquel Ferrà i Martorell09/07/02 0:00

Tal dia com avui, Joseph Addison (Milston, Wiltshire, 1672-Holl and House, Kensington, 1719), escriptor i polític anglès, publica la revista The Spectator, amb la qual es dóna a conèixer com una de les grans figures del periodisme literari britànic d'aquell segle de les llums. Els seus articles, amarats de fina ironia, s'enquadraven perfectament dintre dels interessos intel·lectuals i ètics d'aquell moment. Evidentment, tenia un estil clar, fluid, entretingut i familiar, això a més d'un controlat moralisme. A la revista The Spectator ens descriu la vida de Londres a través de la mirada d'un cacic indi nord-americà, incapaç d'entendre determinades conductes socials en la que en diuen societat civilitzada. La força d'Addison és la d'esser un agut observador, un exacte analista, amb una oïda meravellosa, segons Matthew Hodgart, per a la parla contemporània. El problemes de la conducta moral i la teoria crítica literària es troben dins aquesta societat burgesa de la Restauració i tot plegat es correspon amb una època de grans autobiografies, biografies i obres d'historiografia, cas de les Confessions de Rousseau, de la biografia de Johnson, de Boswell o la Decadència i caiguda de l'imperi romà de Gibbon. Hi ha lògica introspecció en els diaris i les memòries que ens permeten de veure la gent d'aquella centúria des d'una perspectiva més ajustada.

Com podem entendre la gran importància que tenien unes sabates en la vida del gran Jonathan Swift sense especular entre les motivacions de les seva ànima infantil? Tots som el resultat d'un llarg procés vital i la sàtira, com deia Swift, «és una mena de mirall on l'espectador hi descobreix generalment totes les cares llevat de la seva».

Però Addison odiava principalment el «calavera», l'home disbauxat, el jove llibertí que s'entrega a la festa nocturna mentre la resta de la humanitat descansa d'una esgotadora jornada de feina.

I diu: «Em record d'un jove de molt amables gestos i de molt animada conversa, el qual només tenia un defecte, un desordenat desig d'estar a la moda. Això l'arrossegava a moltes aventures amoroses, i per tant, a moltes malalties. Mai no se n'anava a jeure a bans de les dues de la matinada, perquè en cas contrari no hauria estat un home de disbauxa; a cada punt era copejat pels guàrdies per deixar constància de la seva vitalitat. Abans de complir els vint-i-un anys havia ingressat a mitja dotzena de clubs, i tant augmentava en ells la seva natural alegria de temperament que es podien seguir les seves petjades des del seu allotjament per una filera de finestres rompudes i altres prodigis d'enginy de gallardia semblants. En poques paraules, després d'haver establert plenament la seva reputació d'esser un calavera molt agradable, morí de vellesa als vint-i-cinc anys». Un calavera del segle XVIII. Ahir era la sífilis. Avui, la sida i la droga. Però ja se n'avendrà cadascú amb si mateix.