«'Lluny del tren' és una novel·la sobre les obsessions humanes»

Antònia Vicens publica amb Destino la seva darrera obra

Joana NicolauPalma30/06/02 0:00

Quatre anys després de publicar Febre alta Antònia Vicens irromp en el mercat amb Lluny del tren (Ed. Destino), una novel·la «d'obsessions humanes» a través de la qual fa una protesta contra la infelicitat i «la falsa prepotència» que marca la societat actual. Una protagonista, Cecília, narra la història. Al voltant d'ella es mouen un seguit de personatges que lluiten per uns ideals. «La fama, el poder, la preservació d'una aparença jove, la lluita per aconseguir el gran amor...». Somnis que són reflectits al món de Cecília a través d'ella mateixa, o de la colla d'amics que fan part de la seva història.

Una història en la qual tots plegats «caminen per la vida entre la crua realitat i la fantasia descordada» i que fan, explicà Vicens, que «el lector entri en la novel·la en sentir-se identificat amb alguns d'ells en un moment o l'altre. A mi mateixa em va passar. Al final me sentia com un més del grup. Tots tenim obsessions per les quals lluitar». Un element clau de l'obra és el moix «amb ulls de Montgomery Clift» de Cecília. Amb ell l'autora introdueix el referent cinematogràfic com a «alliberació» i superació de la moral fèrria i estreta imposada durant la postguerra i la transició pel catolicisme imperant que perdura. I a través d'ell es fa palesa la denúncia i necessitat «de fer veure que és impossible viure enmig de la falsa prepotència que tendeix a anul·lar l'individu obligant-lo a triomfar i ser feliç».

Enmig d'aquest context ideològic l'espai que sustenta la història mai no es fa explícit. Així i tot, segons explicà enorgullida l'autora que li havien comentat, «es respira que és Palma». Una ciutat de passions i indiferències, amistat i traïció, il·lusions i renúncies en la qual veu de Cecília sobresurt entre altres veus. Un poeta, un pintor, una miss o una dona maltractada ofereixen al lector una visió humana de tots aquells que durant la seva vida només veuen passar el tren. Malgrat tot, lluny de la desesperança i frustació aparent, Antònia Vicens féu una crida reivindicativa a favor de l'«esperança» que es transmet amb la novel·la.

L'autora, la qual manté en aquesta novel·la la intel·ligent ironia que la caracteritza, s'hi referí com a «fruit de la meva observació i experiència personal en el moment actual». Amb Lluny del tren alguns hi han vist totes les claus que l'autora va dibuixar en la seva anterior novel·la, Febre alta, però tractades amb una llibertat duta al màxim, presentant un mon suggestiu que viu entre el somni i la raó. És un univers vist a través d'un caleidoscopi que fa que amb un simple i petit moviment ens ofereixi una imatge diferent a l'anterior però no menys real que aquesta.