Una mostra protagonitzada per «fantasmes»

El següent pas va consistir a cercar el material adequat. «Si s'usa un mirall elàstic, s'aconsegueix dinamisme». És llavors quan neix l'«ombra blanca», en paraules de l'artista polonès, anomenada així perquè la imatge es reflecteix sobre la superfície en negatiu, convertint el blanc en negre i viceversa. El Teatre de la Llum va veure la llum després d'aconseguir el pas decisiu: «Fixar les formes». S'hi barregen els diferents vessants de l'artista, des de la pintura fins als titelles, amb la qual cosa aconsegueix «poesia visual». «Amb els elements bàsics exprés el meu interior». En realitat, l'autor cerca ensenyar estats psíquics, «un reflex de com les persones actuam sobre la llum», segons Wierzbicki. L'autor vol que l'espectador tradueixi el que està observant com vulgui, deixant-lo lliure perquè la seva imaginació voli. L'únic que pretén és mantenir «una conversa amb el món».

Les imatges de les màscares s'obtenen tractant el mirall elàstic. L'efecte s'aconsegueix «escalfant determinats punts amb la llum», és a dir, «modelant el mirall». A part d'aquesta tècnica, l'artista també n'usa una altra de més mecànica que converteix les mans en les protagonistes, ja que li serveixen per dibuixar i rascar la superfície del vidre. Si no aconsegueix l'objectiu, Wierzbicki empra substàncies químiques que fonen el material.

Com neix el fantasma? L'autor comença «mirant el mirall». El poeta s'estima més utilitzar els trossos més antics, aquells que porten més temps al seu estudi. El primer canvi neix quan el mirall li inspira continuar. «Mir una altra vegada i sorgeixen més idees». Al final, és el propi mirall el que li mostra la cara. «No la invent jo». A Wierzbicki li agrada pensar en una teoria, improbable encara que no impossible, que remou l'inconscient del públic. «Potser es tractarà del reflex d'algú que s'hi havia mirat anteriorment». Si fos així, serien fantasmes aconseguits amb realitats.