Foció beu la cicuta (317 a.C.)

Foció fou un general i orador d'Atenes que destacà pel seu desinterès en tota ambició material. Demòstenes l'anomenava la «destral dels seus discursos». La seva ideologia el distingí també amb el sobrenom «apòstol de la pau» i això no volia dir que no hagués complit el seu deure en el camp de batalla, puix que el tenien per un heroi. Inflexible en els seus consells, es creà mols enemics. Diuen que era superior a l'aprovació així com als clamors de la multitud. Menyspreava els artificis oratoris que tant agradaven al públic en general i el feien aplaudir els parlamentaris. És una anècdota que trobant-se un dia en la tribuna i veient-se sorollosament aplaudit, es girà admirat vers els seus amics i demanà: «És que potser he dit alguna bajanada?». Tanmateix, injustament, fou acusat, jutjat i sentenciat. El condemnaren a beure la cicuta. En una estàtua clàssica ens han deixat el segell de la seva presència física. Era alt, prim, barbut i el representaren embolicat en la seva toga. La cicuta és una planta umbelífera, molt verinosa, que pel seu aspecte s'assembla al julivert. En castellà rep el nom de «perejil de perro» la cicuta menor, o cicuta virosa. La cicuta major, «Conium maculatum», d'olor desagradable, molt ramosa. En català la cicuta silvestre es diu també «etusa». Un altre gran personatge, Sòcrates, es begué la cicuta animosament. Però veiam com Foció arribà a la seva condemna a mort. Havia fet abans grans mèrits i gestions polítiques. S'oposà a Filip II de Macedònia, defensà Eubea el 350 i obligà aquell monarca a aixecar el setge de Bizanci, el 340. Tot i que gaudia entre els seus de moltes simpaties, fou contrari al nacionalisme de Demòstenes i propugnà un enteniment pacífic amb el governador macedònic a Atenes. Això fou considerat traïció i d'aquí la seva condemna.