La instantània

Només arribar al poble minúscul calia anar a saludar el xeic Hassan, l'home que, per edat i saviesa, és l'autoritat principal. Deixàrem la lluminositat de l'exterior i, tot just entrant dins la cambra de la casa, els ulls s'hagueren d'acostumar ràpidament a la mitja fosca interior. Així i tot, de seguida en va percebre l'afabilitat del xeic. Tota l'estança estava plena de catifes i coixins, amb una taula baixa on posar el te i les galetes de coco que ens oferirien. El bon home s'interessà per la procedència del foraster que arribava al seu oasi, també per saber què li semblava. Agraí la capsa de dolços que havia comprat a Shali, però la posà a un racó sense destapar-la: no està bé mostrar massa interès pels regals. Mentrestant, havien anat entrant una vintena de persones: homes i nins que posaven sobre les estores senalles i altres objectes fets de palma, també mocadors brodats i algunes joies d'argent. Amb moderació i sense presses, tot formava un quadre modest i fantàstic que proporcionava un magnífic moment ple de calma. A fora hi havia el paisatge que, en principi, era allò que m'havia incitat a fer aquell trajecte. Podia esperar, perquè el xeic Hassan i la seva gent em donaven un dels bons moments del viatge.