Mor el poeta Ennius (169 a.C.)

Miquel Ferrà i Martorell11/04/02 0:00

Mor el poeta Ennius, nascut a Rudia, Calàbria, el 240 a.C. i que escriví la seva obra en llengua llatina. El seu estil era dur, incorrecte i mig bàrbar, com diuen els especialistes. A causa de la seva manca d'elegància, compensada per la força expressiva, havia originat una dita popular, el proverbi: «De stercole Ennii» (Del fems d'Ennius), aplicat a Virgili, el qual no es privava de copiar el vell poeta grec i hi sabia trobar «perles», és a dir, trobar «perles dins el fems d'Ennius». Aquesta dita és proverbial en la nostra llengua i s'aplica generalment per expressar que es poden trobar coses excel·lents en els autors antics que avui són ignorats o han estat oblidats. Quint Ennius, d'al·lotet, fou portat a Roma per Cató el Vell, on va viure un temps sota la protecció d'Escipió l'Africà i obtingué, allà estant, el dret de ciutadania, malgrat el seu origen grec. A Roma, ciutat on moriria, escriví la seva obra mestra, els «Annals», epopeia nacional en divuit cants, de la qual només se'n conserven 600 versos. El llibre narrava la història de Roma. Pel que fa a la mètrica, Ennius introduí l'hexàmetre grec en la poesia llatina i a més d'això compongué sàtires, poemes morals i filosòfics, epigrames i una vintena de tragèdies que s'inspiraven en Eurípides, al qui considerava el seu gran mestre.

Això ens fa de cercar en Eurípides quelcom de la ideologia d'Ennius, trets psicològics que es fan patents en la boca d'un dels personatges teatrals d'aquell i que posaven, per sobre de tot, dos factors, de vegades caminant un al costat de l'altre, d'altres, contraposats, la raó i l'honor... Deia Agamemnon: «Et vull replicar justament, però de forma breu, sense moure gaire les celles amb manca de vergonya, sinó moderadament perquè ets el meu germà. Doncs l'home bo acostuma a ser respectuós. Digue'm, per què estas indignat, amb els ulls injectats de sang? Qui et fa greuges? De qui tens necessitat? Desitges rescatar una dona excel·lent? No la't puc proporcionar. Mal dominares el que posseïes. I jo, que en res vaig pecar, pagaré els teus errors? O et mossega la meva ambició? Però... És que vols tenir en els teus braços una hermosa dona sense fer cas de la raó i de l'honor? Els plaers perversos són propis de gent maleïda. I si jo, havent pensat malament primer, he canviat d'avís, potser he tornat boig. Tu ets el qui està foll, doncs havent perdut una esposa culpable, la vols recobrar, quan la divinitat t'ha concedit aquesta gràcia...».

Com altres grans poetes, Ennius es considerava inspirat pels déus, puix diuen que havia peregrinat al santuari de Febus, que estava dedicat a Apol·lo, a Delfos, on es trobava una pedra de forma cònica, probablement un aeròlit, i que era considerat com el centre de la terra. Prop d'aquesta hi havia la pitonisa, la qual, asseguda damunt un trípode situat en una escletxa de la roca, pronunciava, en estat semiinconscient, a causa de les emanacions que sortien de la pedra, paraules incoherents en resposta a les preguntes dels devots. Llavors, aquestes paraules eren interpretades per un col·legi sacerdotal que les redactava en forma poètica.