La dona que serví el poble sota les bombes

Joan RieraPalma31/03/02 0:00

Juny de 1940: Les tropes alemanyes destrossaren el front francès. L'exèrcit expedicionari britànic quedà encaixonat a Dunkerke. Un puny de ferro de la Wermatch avançava cap a París. La democràcia trontollava al Continent. El nou «premier» Winston Churchill es dirigí al poble: «Lluitarem a les platges, als turons, al mar i a l'aire. Jamai ens retrem. Només us puc prometre sang, suor i llàgrimes».

En aquella hora terrible es va creure convenient enviar cap als Estats Units el rei Jordi VI i la seva esposa Isabel. S'hi negaren. Volgueren seguir el destí del seu poble. Aquell mateix estiu 2.000 bombarders i caces hitlerians atacaren Anglaterra. Destrossaren ciutats i mataren milers de persones. Isabel i el seu marit visitaven les zones afectades i donaven moral a la gent. Sentien la seva sang i l'olor de la seva suor, i compartien les llàgrimes. Quatre anys després Hitler atacà el Regne Unit amb bombes autopropulsades a reacció, les famoses V-1 i V-2. Isabel estava allà quan els impactes desfeien illetes senceres de cases.

Acabada la guerra, la reina es va haver d'entendre amb el nou «premier», el socialista Clement Atlee, que proposà la descolonització de l'Índia. Jordi i Isabel acceptaren en nom de la llibertat i enviaren Lord Mountbatten a l'orient per arribar a un acord amb Gandhi.

Isabel sempre visqué moments dificils. Als 14 anys va veure començar la primera Gran Guerra. Allà es forjà el seu caràcter. Als anys vint, quan encara no somiava ser reina, escoltà com els polítics que havien combatut a les trinxeres deien: «Hem de ser capaços d'acabar amb la lluita de classes a Anglaterra. Si pobres i rics hem sabut morir junts, també hem de saber viure junts». Quan arribà al tron era una dona preparada per suportar totes les dificultats del destí col·lectiu dels britànics. Un poble que defensà tot sol la llibertat el 1940 i ensenyà al món que és possible resistir.