La visió de Catarina Labouré (1830)

Miquel Ferrà i Martorell27/11/01 0:00

Per a uns serà visió, per a altres aparició, pels de més fe un miracle i per als agnòstics probables elucubracions. Però també era notícia que tal dia com avui, 27 de novembre, que aquell any queia en dissabte abans del primer diumenge d'advent, a les cinc i mitja del capvespre, «després de la meditació, en gran silenci, em semblà sentir un soroll que venia de la trona, al costat del quadre de Sant Josep, semblant al fregar d'un vestit de seda. Havent mirat cap aquell lloc, vaig veure la Mare de Déu a l'altura del quadre de Sant Josep». Amb aquests mots descrivia Sor Catarina Labouré, avui santa, aquella aparició, esdevinguda en el convent de Rue de Bac, a París, explicant que el rostre de la Verge era massa bell per poder-lo descriure. Portava anells amb pedres precioses, i «de les pedres majors en sortien raigs que s'estenien cap avall. Va dir que l'aparició li havia parlat i li ordenava de fer encunyar medalles amb la seva imatge. La visió de la Medalla Miraculosa es repetí poc temps després i Sor Catarina advertí que la Mare de Déu trepitjava «una serp de color verdós amb taques grogues» i va comprendre que els raigs que partien de les pedres que ornaven els dits de Maria eren «el símbol de les gràcies que concedia a les persones que les demanaven amb fe i confiança»...

És probable que la vident, per poder arribar a l'actitud espiritual descrita, hagi de passar, com diu Santa Teresa, per un estat que anomena, en castellà d'altra època, «arrobamiento», és a dir, d'èxtasi o suspensió, molt mal d'entendre en el món material: «És el que jo dic el vol de l'esperit "explica Teresa de Cepeda y Ahumada" que encara que tot és una unitat en la substància, dins l'interior és força diferent, perquè de seguida, algunes vegades, se sent un moviment tan accelerat de l'ànima, que sembla que és mogut l'esperit amb una rapidesa que fa molta por, especialment en els començaments; que per això us dic que és necessari un gran coratge per a qui Déu ha de fer viure aquestes experiències i deixar que així s'esdevengui tot conservant una fe i una confiança i una resignació molt grans. Pensau que és por transtorn estar una persona dins els seus sentits i ver-se capturar l'ànima? I en alguns hem llegit que el cos amb ella, sense saber on va o qui la porta o com, que en començar aquest moviment momentani no se sap ben cert que sia Déu. Doncs... hi ha algun remei de poder resistir? De cap manera. Fins i tot és pitjor... És cert, germanes, que només escrivint això ja em vaig espantant de com es mostra el gran poder d'aquest gran Rei i Emperador. Què ha de fer qui passa per això? Jo crec que si als que van molt perduts pel món se'ls descobrís Sa Majestat, com fa amb aquestes ànimes, que encara que no fos per amor sinó per por, no gosarien ofendre-la...».

Tanmateix la història del món està feta de realitats materials i misteris inexcrutables. La mort n'és la clau... i també el desconcert. Esperança per a uns, desesperació per als altres.

Miquel Ferrà i Martorell