El tràgic dia a dia de Txehov (1900)

De cada vegada tenc menys doblers i la barba se'm torna blanca», però aquest aire tràgic sembla la cara oposada a la visió que de la vida té aquesta Olga Leonardovna, bella i jove actriu de la qual, Txehov està enamorat fins a l'arrel d'aquests cabells que li cauen. Olga, en carta de dos dies després, li conta com va ser una diada d'aquells primers capvespres de setembre: «El nostre passeig per la muntanya dels Gorrions ha estat molt aconseguit. El temps era agradable, teb, l'aire suau. Al nostre entorn, tot somreia, tot era tendre i greu al mateix temps. Jo tenia una gran necessitat de descansar, d'escoltar el silenci. Anàrem en tramvia fins al convent de Novedevixiy i després seguírem a peu devers dues verstes a través dels horts. L'aire feia olor de col i de julivert. Creuàrem el Moscova i arribàrem a la muntanya. Allà, per sort, ni una ànima, un silenci extraordinari. L'aire estava tan quiet i no-res es movia, i jo, sentia desitjos sola, sola o asseguda al teu costat, aquella suau tardor, i callar-me i sentir simplement la natura entorn de mi. Tu hauries entès molt bé tot això. En el bosc es veuen ja alguns arços vermells, i vermells es veuen també els pollancres; les alzines són encara verdes. La terra és humida i fa olor de bolets; s'hi troben flors tardanes que són les que jo estim més; teranyines floten dins l'aire, tot és tan bell, amb una paraula, se'ns fa difícil marxar. El sol és acaronador, i en el cel es torna a trobar la mateixa suavitat en el contorn dels niguls... Hem pres el te sobre un marge, hem fet bromes, hem rigut, hem jugat...».

Txehov, desarmat, responia: «Estimada Olga... La teva darrera carta on em descrius la teva excursió a la muntanya dels Gorrions m'ha emocionat; és una carta tan adorable com tu mateixa. Jo, en canvi, ja fa sis o set dies que no surt, perquè estic malalt: febre, tossina, mal de cap... Escriu-me, per favor, una altra carta interessant...».