Manolo García: «El temps mai no es perd, fins i tot en perdre el temps»

Qualificant aquest darrer elapé com de disc «una mica més dens que l'anterior, que requereix ser escoltat més vegades», García féu referència al seu títol: «Cada vegada més tenc capacitat per distreure'm en hores mortes. Ara, una de les meves activitats preferides és no fer res, mirar el crepuscle, grapejar-se amb algú sobre l'herba, millor si és una dona». És un àlbum «com un arbre, amb molt de fullatge i racons», en el qual ha vessat les seves sensacions i intuïció. Només la improvisació li serveix com a arma per contrarrestar els efectes de rutina d'una gira tan llarga. García altera constantment el seu repertori, «introduint canvis que s'ajusten a les meves necessitats anímiques».

Si res no fa canviar les previsions, anit serà un vespre de temes de Manolo, i pocs d'El Último de la Fila. «M'he autoimposat aquesta norma ètica "explicà ahir" no necessit ni vull aferrar-me a un repertori d'un grup en el qual ja no som». La relació amb Quimi Portet, el seu acompanyant en cançons tan cèlebres com En mi pecho, Astronomia razonable o Aviones plateados, Mar antiguo, s'ha tancat en termes professionals, però no personals: «Ens separen 150 qulòmetres, i ja se sap que la distància refreda les relacions entre persones», indicà García.

Missatge
Els seus no són discs amb missatge. El darrer, emperò, és excepció. Al fons, i per al qui vulgui escoltar, hi deixa escrit que «estic cansat que me venguin motos. Som una persona bastant anacrònica i aferrada a un passat silvestre». Manolo apuntà, així mateix, que aquest és un àlbum en el qual s'ha deixat dur per la naturalitat, sense autocensurar-se: «No he volgut mutilar res».