Una de les grans novel·les del segle XX, Il Gattopardo, de la
qual és autor Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1958), és portada al
cinema i estrenada amb gran èxit de pública i crítica. Ja altres
vegades ens hem referit a Tomasi de Lampedusa, especialment per la
seva semblança-coincidència amb l'obra del nostre Llorenç
Villalonga. Parlant d'aquest darrer, diu un crític de l'Espasa: «La
seva primera novel·la, Mort de Dama, escrita el 1921 i publicada el
1931, recreació irònica i afalagadora de la decadència de la seva
pròpia classe a Mallorca, que causà un cert trastorn en els
mitjans, però passà ignorada per al públic. El 1924, abans que
sortís Il Gattopardo de Lampedusa que traduiria el 1962 i amb la
qual tanta cosa té en comú, escriví, ambientada en el mateix
univers, Bearn o la Sala de les Nines, publicada el 1945 i l'edició
catalana de la qual (1961), que guanyà el premi Nacional de la
Crítica, el ratificà com un gran novel·lista».
També Villalonga podria veure Bearn al cinema però la
pel·lícula, que tenia nombrosos defectes d'ambientació, no arribà
gaire lluny. Tot el contrari del Gattopardo, del qual Luchino
Visconti va fer una obra mestra. Magnífica fou la interpretació de
Burt Lancaster que va saber brodar el paper de Fabrizio Corbera,
príncep de Salina.
No més meritós fou Alain Delon dins la pell de Tancredi i
Claudia Cardinale tot reencarnant el personatge d'Angelica.
Potser la part més bella i acuradament adaptada del film sigui la
festa en el palau dels Ponteleone, amb el vals ballat pel príncep i
Angèlica, tot immers en el luxe dinovè que tan magistralment sap
reproduir Visconti. És molt difícil que una pel·lícula tan llarga,
tan completa, o per a dir-ho d'una altra manera, tan narrativa,
sigui suportada pel públic cinèfil sense badallar i així és la
cosa, l'interès i la curiositat fan una bella combinació que atreu
qualsevol i l'introdueix en aquella Sicília d'aristòcrates, cacics
i serfs. Hem llegit també els contes de Lampedusa i ens semblen
igualment cinematogràfics, més apropats, és clar, a l'autobiografia
de l'escriptor. Roman Gubern, en parlar a la seva Història del Cine
del Gattopardo explica que «resta dempeus, en canvi, la rica i
proteica personalitat de Visconti, renovant-se constantment i
polsant un amplíssim registre que va des de l'examen crític de la
història italiana a Senso i Il Gattopardo, segons la novel·la de
Giuseppe Tomasi de Lampedusa, on el realisme crític aplicat a la
investigació historiogràfica del Risorgimento s'uneix a un
resplendir formal, amb l'ajut del Technicolor...Així, a Il
Gattopardo, Visconti contempla el Risorgimento en la perspectiva
d'una revolució fallada i traicionada.
Film d'enyorança i repulsa alhora, tingué la seva formulació en
una frase de Tancredi: «Si volem que tot pugui seguir tal com és,
es necessari fer un canvi».
I entorn d'aquestes paraules gira tota la novel·la i també tota
la pel·lícula.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.