La instantània

Cir a Pasagarda

Tomba de Cir a Pasagarda (Iran).

14/04/01 0:00

La primavera del 324 aC Alexandre el Gran arribà a la tomba de Cir, de qui es considerava hereu, i ho trobà tot fet un desastre. Violat el mausoleu, el ossos del cadàver estaven espargits per terra. Dels bells vestits i de les joies que formaven l'abillament del difunt no en quedava res de res. Així que Alexandre ordenà que es reparés la tomba posant-hi tot l'esment perquè no fos destrossada de nou. La construcció s'havia bastit l'any 530 aC, poc després de la mort d'aquest rei de Pèrsia, fill de Cambises i d'Ansham.

El conductor, amb qui durant setmanes es van compartint taules i monuments, coneix perfectament l'indret. Tant, que no li cal acostar-s'hi: cada mes, o una cosa així, li toca fer el recorregut pel desert i els oasis, per cultius de magraners i de rosers. Un terbolí se'n va per la plana aixecant pols i herbes seques. Ell, a l'ombra d'uns arbres que, tot i l'escassetat d'aigua, aconsegueixen sobreviure, comença a fer tallades d'un meló comprat poques hores abans. Serà un meló per a dos.

No en queda res, del sarcòfag d'or descrit pels cronistes d'Alexandre. Actualment tot és pedra i pols; els esglaons que pugen fins al lloc d'enterrament, el portal per entrar-hi i la buidor. Assegut a les pedres que un dia trepitjaren persones, quasi déus, que han deixat una empremta perdurable dins la història, el visitant pensa que ja basta ser algú humà. I prou, no res més. Un camí fa esses fins arribar a altres runes que constantment es barallen entre la destrucció i l'obra nova. Moltes coses d'aquestes són ben inútils, perquè tanmateix mai de mais no es restituirà la veritat del què se n'ha anat: un hi arriba i, després de fer centenars de quilòmetres, seu d'esquena a tots els monuments perquè, per sobre de tot, vol captar de viu en viu el paisatge. Amb terbolins que aixequen la pols i el meló groc ja fet tallades i sense cap pinyol.