Picasso i els Quatre Gats (1901)

Miquel Ferrà i Martorell06/03/01 0:00

Pau Picasso, encara adolescent, exposa per primer cop les seves pintures, ja ben sorprenents, en Els Quatre Gats, un lloc força emblemàtic. És el cenacle preferit dels intel·lectuals barcelonins des del 1897. Situat en el carrer Montsió, és cerveseria, hostal i sala d'art, la construcció de la qual, del 1895-96, té importants elements modernistes amb inspiració neogòtica i plateresca. L'arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, hi ha sabut combinar harmònicament tot un seguit d'arts i artesanies: el ferro forjat, el vidre artístic, la ceràmica, el relleu escultòric... i en el seu interior, més ceràmica i pintures del moment. Tanmateix, les aportacions culturals posteriors serien nombroses. Allò no era cap galeria d'art ni cap sala de concerts ni cap teatre. Però les tres coses hi tingueren lloc habitualment. En Ramon Casas, per exemple, cobrí els murs amb els seus dibuixos. Al davant del piano, propietat del local, s'hi varen asseure per tal d'interpretar per primer cop algunes de les seves composicions, músics immortals com Joaquim Nin, Isaac Albéniz i Enric Granados. A més de Picasso, hi celebraren exposicions, entre molts d'altres noms famosos, Darío de Regoyos o Isidre Nonell. Els Quatre Gats tancà per raons econòmiques el 1903 però pocs anys després era reobert i ara mateix és un dels millors restaurants del centre de Barcelona. Però tornem als Quatre Gats, que marcaren una important etapa en la vida artística de Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881-Mougins, Provença, 1973), que ja es començava a manifestar dins la seva obra la metamorfosi que el portaria triomfalment al cubisme...

Com explica la professora Esther Boix: «Fins al segle XX l'Art havia cercat, amb més o menys encert, de circular per una línia d'equilibri entre forma i sentit, continent i contingut, significant i significat. L'eficàcia d'aquest equilibri s'havia desgastat enterament i l'artista necessità extrapol·lar-se cap a un cantó o altre bo i tractant d'aprofundir camins més concrets susceptibles d'expressar realitats més profundes i colpidores segons que exigia l'evolució del pensament. A partir de l'expressionisme les elucubracions anímiques o instintives poden ser el contingut total o principal de l'obra d'un artista...».

Potser una de les pintures més associades a l'ambient urbà d'aquells anys a Barcelona sigui Les senyoretes del carrer d'Avinyó, pont de l'expressionisme al cubisme. El carrer d'Avinyó és aquell llarg i estret que va del passeig de Colom, passant per les cantonades de Mercè, Ample i Escudellers, fins al carrer dels Banys Nous, és a dir, una via pública molt antiga i propera al barri gòtic. I sobre el particular, diu l'autora abans esmentada: «Com tantes coses avançades, aquest quadre no fou comprès ni pels més avançats avantguardistes. Picasso el tingué vuit anys a l'estudi fent de paravent protector del seu llit...».

I André Salmon escriví anys després: «La deformació dels nus va causar poca sorpresa. Ja ens havien preparat el mateix Picasso, Matisse, Derain, Braque i, abans, Cezanne i Gauguin. Va ser la lletgesa dels rostres el que va gelar d'horror els semiconversos».

Les senyoretes del carrer d'Avinyó, prostitutes de començament de segle, eren però, les cariàtides de la ciutat portuària, obrera, industrial, enfosquida pels fums i marcada per la pobresa del proletariat. És a dir, la més vàlida simbologia d'aquelles hores.