Mahmud de Baharia

Bawiti n'és la capital, però hi ha, com satèl·lits, petits oasis que es diuen Mandisha, El Aguz... Quan surt aigua, l'arena s'omple de verdor d'arbres i hortalisses. El mateix Ahmed Safari Camp ho és, com un petit oasi. A un centenar de metres hi ha una font d'aigua calenta i, un poc més lluny, les runes del temple d'Alexandre. Gratant l'arena que un trepitja cada dia, és ben segur que es trobaria alguna de les mòmies. A les nits a l'Ahmed Safari Camp les mòmies no surten a la conversa, perquè quan el treball li deixa un moment, Mahmud es posa a tocar alguna de les flautes que col·lecciona i la gent l'acompanya amb palmes i cançons.

Mahmud és un autodidacte en l'art de fer sonar les canyes degudament foradades. Amb el seu bufar incansable, treu sonoritats que arriben a la gent, que balla sota els estels de la nit del desert. Mahmud, Baharia, els habitants i el paisatge en són els culpables, si els visitants queden tocats per un mal inguarible i contagiós: un crit que sempre t'estira perquè tornis a l'oasi. A tots els paradisos.