Mossèn Verdaguer i Marina (1876)

Miquel Ferrà i Martorell17/10/00 0:00

Mossèn Jacint Verdaguer (Folgueroles, prop de Vic, 1845-Barcelona, 1902), poeta ja consagrat en la seva jovenesa, té una trentena d'anys quan és nomenat capellà de la Companyia Transatlàntica, una experiència que enriquirà moltíssim la seva obra poètica, i així des de la composició de la famosa epopeia L'Atlàntida als poemes del seu recull Idil·lis i Cants Místics, la seva producció al llarg dels viatges de Barcelona a l'Havana és diversa i nombrosa. Tal dia com avui escrivia en el golf de les Yeguas, després de donar sepultura eclesiàstica a la mar a una nina que rebé, precisament, el nom de Marina, morta no gaires hores després néixer.

«Avui, desvetllador, un toc de salva/ ressona dins la nau./ Tal volta hi ha caigut l'estel de l'alba,/dormint en lo cel blau?/ Matinera com ell nasqué una noia/ més rossa que un fil d'or;/ enveja el sol sa cara bonicoia,/ la lluna sa blancor./ Benhaja qui et parí! vina a mos braços,/ colom del paradís,/ tu guiaràs volant los nostres passos/ vers l'enyorat país./ Ta mare cantarà perquè no plores/ en ton llitet daurat;/ te somriuran sos ulls perquè no enyores/ lo cel d'on has baixat./ Farem-te un bressolet de mareperla/ que el pèlag ha brunyit,/ la més gentil que el bes del sol esberla/ dins son verger florit./ Estels del mar darem-te per joguina, / i una arpa de coral/ que done a nostres penes medecina/ i adorme el temporal./ "Als arbres, mariners, amb les banderes/ del més llampant color/ un iris feu de flàmores lleugeres/ i gallarets en flor."/ Lo navili com cisne bat ses ales/ amb tirs i campaneig./ i s'omple el cel de músiques i gales/ a l'hora del bateig./ L'Oceà, mut com un anyell, escolta/ del sacerdot la veu,/ i apar que als mots sagrats la blava volta/ vol fer de tornaveu/ Al caure-li del clot d'una petxina/ la celestial regor,/ lo nom escaigudíssim de Marina/ li posa el vell patró./ En desvari sa mare sent cantúries,/ i es posa a sospirar./ Si serà que angelets a voladúries l'hi vénen a buscar?/ Sí, que son ull tot just badat s'enllora,/ del cel com mirall viu,/ i enmig d'un món que l'afalaga i plora/ joiosa ella somriu./ I amb llavis freds encara, sembla dir-nos:/ No ploreu pas ma mort;/ per què en tan curt viatge despedir-nos,/ si jo us espero a port?"/ Mes ai!, amb capellina amortellada?/ lo teu amor te vol?/ I ha de servir-te una mateixa onada/ de fossa i de bressol?/ Per àngel seu la terra te volia,/ per sirena la mar;/ mes Déu ha dit: "Aqueixa flor és mia,/ la vull pel meu altar./ I sens veure la terra, amb Déu que et crida/ te'n voles cap al cel,/ ai! d'eixa mar amarga com la vida,/ a mar d'ones de mel!/ Oh! qui tingués tes blanquinoses ales,/ gavina del cel blau,/ a mar i terra amb sos tresors i gales/ per dir adéu-siau!».

Un poema que ens posa al davant d'aquella trista realitat del segle XIX i primer terç del XX, quan tants europeus havien d'emigrar a Amèrica per sortir de la misèria.