Mor el filòsof Calistenes (328 aC.)

No es donà per satisfet amb tots aquests territoris i seguí la seva marxa bèl·lica. Caigueren en les seves mans Babilònia, Susa i Persèpolis, que fou cremada. Arribà així, com una allau invencible fins al riu Indo, on guanyà la batalla a Porus. Però ja els macedonis, igual que pensava Calistenes, ja en tenien prou de tanta sang i conquesta. No volgueren seguir endavant i Alexandre retornà a Babilònia, on morí, als trenta-tres anys, a causa d'una febre aguda, sense haver pogut realitzar els immensos projectes que meditava. Calistenes procurà aconsellar-lo en el sentit que mai no podria dominar el món sencer, que no valia la pena sacrificar tantes vides per una glòria fugissera, que l'orgull sense mida era la pitjor de les malalties...

Tot plegat provocà l'enuig de l'Emperador i aquest, sense dubtar-ho dos cops, fou castigat a sofrir horribles turments. Conta un cronista que «fou tancat en una gàbia de ferro, amb les orelles, el nas i els peus tallats. Trobant-se en tan llastimós estat, va respondre al seu amic Lisímac que el compatia en la seva dissort: Quan em veig en una situació on haig de menester valor i força, em sembla estar en el meu element. Si hagués vingut al món només per passar-ho bé... Per què hauria de necessitar tenir una ànima gran i immortal?». Tanmateix, per justificar la mort de Calistenes, varen dir que havia participat en un complot per assassinar Alexandre. Les obres de Calistenes, no només filosòfiques sinó també històriques, serviren de font a alguns historiadors medievals. Per altra banda, l'obra d'Alexandre ha estat considerada benfactora i civilitzadora pels escriptors de tota època, ja que assegurà la penetració entre les civilitzacions hel·lènica i asiàtica.

Però potser Calistenes tenia raó quan parlava de l'efímera glòria de l'Emperador. Tingué una vida curta, només sobrevisqué cinc anys a la seva víctima i tot d'una, després de mort, es va veure el seu imperi dividit entre els seus generals.