Mor el químic Joseph Le Bel (1930)

La seva anàlisi no fou tan precisa com la de Van't Hoff, però és costum que puguin compartir el seu crèdit. Per altra banda, Le Bel, el 1891 volia demostrar que la distribució espacial de les valències de l'àtom del nitrogen podien produir activitat òptica. Sembla que la teoria és correcta però en el seu moment la demostració de Le Bel resulta falsa. Explica Isaac Asimov que aquest científic fou més afortunat que la major part dels científics ja que era econòmicament independent i pogué muntar el seu propi laboratori. Li degueren tenir, per aquest motiu, molta enveja. Un pensa que sigui pobre, sigui ric, el científic, l'intel·lectual, el lletraferit, han de patir, amb freqüència, quan no és la gran indiferència popular, el més trist dels odis per part dels seus competidors.

Els seients de les acadèmies són plens dels fantasmes de mil injustícies i així ens ho confirma el savi de Petilla de Aragón quan diu: «Voldríem tenir una relació intel·lectual amb un esperit pròcer, absolutament despullat d'orgull i presumpció, de manera que la nostra petitesa, lliure d'humiliacions, es pogués aixecar i expandir a la vista de la seva personalitat. Existeixen, sens subte, savis il·lustres que ajunten els més alts regals de la ment amb la més encisadora de les modèsties. Però...Són tan pocs! Perquè és quasi impossible que el gegant ignori la seva estatura i que quan xerra amb pigmeus ens miri des de molt amunt. No hi ha, per tant, res més estrany que trobar un enginy perfectament ponderat. I no parlam aquí de les tares psicològiques del geni, sobre les quals tant s'ha parlat, des d'Erasmus i el nostre Huarte fins a Moreau de Tours i Lombroso. Ens referim a les llacunes mentals de què, per compensació de certes excel·lències, manquen quasi tots els talents superiors. Es troben sovint intel·ligències penetrants quasi privades d'imaginació; memòries prodigioses associades a intel·lectes mitjancers; capacitats i erudicions de primer ordre deslluït és per un amor propi o un desvaïment enfadós; fantasies pomposes i plàstiques rebels a la disciplina de treball; esperits creadors incapaços d'exposar amb clarícia i mètode els fruits dels seus estudis. Qui no ha vist amb pena notables oradors nets de sentit comú? Matemàtics insignes que mediten com les ostres sobre assumptes de filosofia o política? Pintors eminents que troben gran entrebanc haver d'escriure una senzilla carta? Gents de negocis que projecten les coses molt bé i les executen pèssimament?»

És així...però bo és saber-ho!