«Una pel·lícula així no s'ha fet mai, ni aquí ni a cap altra banda del món»

El film és una invitació als amics i al públic a gaudir d'una experiència que ha estat molt satisfactòria pel director perquè ha pogut captar amb la càmera la immediatesa i tot les vivències dels recitals de jazz.

Trueba explicà que «si la presa bona era la primera o la segona era definitiva sense repetir-se» per aconseguir aquest efecte d'immediatesa.

La idea de portar a terme una pel·lícula d'aquestes característiques, inusuals als treballs que el director ha fet fins ara, sorgí a partir de la gravació de les darreres escenes de l'èxit comercial Two Much.

En aquest film, Trueba comptà amb la col·laboració del virtuós pianista de jazz Michel Camilo, que juntament amb altres músics emblemàtics del jazz també actua a Calle 54. Amb aquest llargmetratge el guanyador d'un Oscar per Belle Epoque vol retre un homenatge a la música que més li agrada, així com mostrar una altra possibilitat de captar amb una càmera la gravació de Jazz.

Quan se li planteja a Fernando Trueba què és el que té el jazz perquè l'hagi portat a dedicar-li una pel·lícula, el cineasta apunta que «no es pot parlar del jazz en general, sinó de músics que són bons i músics que són dolents». Ell afirmà que ha intentat retratar aquells del primer grup.

El guanyador d'un Oscar per Belle Epoque també afirmà que «el film no té un argument, però hi ha tanta emoció com en una pel·lícula de ficció».