Lipi Hernández, directora de Las Malqueridas, presentà «Agalopar» a Sa Nau

"Ens podríeu explicar com vàreu arribar al món de la dansa? 
"La veritat és que va ser una mica per casualitat. A la meva família no hi havia ningú que s'hi dedicàs. Jo vaig entrar a aquest món a través del jazz i m'hi vaig enganxar. Quan tenia 13 o 14 anys ens vàrem ajuntar un grup d'amigues i per fer alguna cosa vàrem decidir anar a aprendre a ballar. D'això ja fa quasi 12 anys i de totes les que vàrem començar jo som l'única que m'he dedicat a la dansa professionalment.

"És veritat el tòpic que la vida de les ballarines és una vida molt sacrificada? 
"Fins a un cert punt. Una ballarina és una persona normal. Personalment jo em cuid, però no faig més sacrificis dels que pugui fer qualsevol altra persona.

"I la imatge que tenim tots de les dietes estrictes, les hores i hores d'assaig? 
"Per a mi això no és així. No vull dir que darrere d'un espectacle no hi hagi molta feina, que n'hi ha i moltíssima, però això de la dieta i sacrifici és del segle passat. Jo allò que faig és intentar mantenir un equilibri. No seguesc cap dieta especial, menj de tot i si mai em pas ja sé què he de fer per compensar-ho. En definitiva es tracta d'això, no? L'equilibri no és hermètic i perquè n'hi pugui haver fa falta també desequilibri.

"I pel que fa a la preparació física? 
"Darrere cada espectacle hi ha almanco nou mesos o un any de feina, entre la concepció, la construcció del muntatge, la preparació física, els assaigs, etc.