Victor Hugo a Luxemburg (1871)

Miquel Ferrà i Martorell10/05/00 0:00

Victor Hugo es veu obligat a refugiar"se a Luxemburg després d'esser expulsat de Brussel·les per haver acollit allà un grup de rebels. L'escriptor, l'endemà de la proclamació de la República el novembre de 1870, havia entrat a París triomfalment. Elegit diputat en Assemblea nacional el febrer de l'any següent, un mes després presentava la seva dimissió. Marxava, aleshores, cap a Bèlgica, on hi havia d'estar tot el temps que duràs la Comuna. Deplorant els excessos dels dos partits, els versallais i els communards, l'escriptor es mostra fondament decebut. I a Luxemburg estant llegeix un article al diari Figaro, en què s'explica com va esser un acte d'heroisme d'un al·lot molt jove entre els insurgents. El relat del periodista li sembla a Hugo molt sec, massa senzill, tot i que aquesta feta li fa recobrar, d'alguna manera, la seva fe en la sobirania popular. I així escriu el drama més patètic i més emotiu...

«Sobre una barricada, enmig del paviment, sollats de sang culpable i de sang pura rentats, un infant de dotze anys és pres entre els homes. Ets tu d'aquests d'allà, tu?" L'infant diu: "Sí, ho som... Doncs bé, diu l'oficial, t'afusellarem. Espera el teu torn.

L'infant veu unes resplandors i tots els seus companys cauen al peu del mur. Ell diu a l'oficial: "Deixau"me que vagi a dur aquest rellotge a ma mare, a ca nostra! I aquest li respon: No! Que fugiràs! "Tornaré aquí! "Protesta l'al·lot". I l'altre: "Però... Es pot saber on vius?; "Allà, prop de la font, i a l'instant tornaré a esser aquí, senyor capità! "Doncs vés"te'n! Quin truc més grosser! I els soldats riuen i riuen els seus oficials. I els moribunds mesclaven a tals rialles el seu dolor; però la rialla s'aturà, puix de sobte, l'infant, pàl·lid, de cop i volta reaparegut, orgullós com Viala, es posa d'esquena al mur i diu: Aquí em teniu! La mort estúpida se n'avergonyí, i l'oficial el perdonà: Mira, al·lot, jo no sé què pensar dins la tempesta que passa i tot ho confonc, el bé, el mal, els herois, els bandits, les causes que t'han duit al combat... Tot el que sé és que la teva ànima ignorant és una ànima sublim, que ets bo i brau, que fas, des del fons de l'abisme, dues passes, una cap a ta mare i l'altra cap a la mort...

I heus aquí que l'infant és orgullós i valent i s'estima més que la fuita, la vida, l'alba, els jocs o la primavera, el mur ombriu on són morts els seus amics...».

En el text és esmentat un tal Viala, que morí als tretze anys quan volia tallar les cordes d'un pont per tal d'evitar el pas dels realistes que anaven a franquejar el Durance.

Potser les glòries militars abusaren i abusen encara de la innocència dels infants, enganyats, convertits en servents dels senyors de la guerra, en membres menuts d'un joc mortífer de bojos adults. El resultat, tant ahir com avui, amb Victors Hugo o sense, és decebedor.