Carles Marín s'endinsa en el monòleg femení en el seu debut novel·lístic

Articulada entorn de dos personatges femenins, Mònica i Rosa, la novel·la es desenvolupa a través del «fluir de la consciència» de les dues dones, que desemboca en una «novel·la de sentiments» i de marcada irracionalitat en què s'explota la barreja de contraposats. L'odi i l'amor, manifestat amb les seves múltiples vestimentes, es troben en aquest monòleg dirigit d'innegable factura amb la tradició literària d'aquest segle.

D'alguna manera, el pes que les lectures de la novel·la psicològica femenina desenvolupada per Carles Soldevila o les obres de mestres del monòleg com l'irlandès James Joyce o el nord"americà William Faulkner és evident a De luxe, malgrat que Marín eviti referir"s'hi en termes d'influència.

A la referència literària s'ha d'afegir la claredat amb la qual la novel·la posa en relleu els elements que li donen entitat novel·lística, tals com els jocs amb la recurrència del títol a tots els capítols de l'obra, sempre significativa; la simetria i el paral·lelisme dels inicis de les seves dues parts, al servei del constrast; o l'explotació constant de la paraula, «prostituïda» a la recerca de la precisió i la riquesa del llenguatge. L'estil, de factura periodística, és sobrevolat en tot moment pel desig de transmetre, l'afany de crear per comunicar, en aquesta ocasió, la desfeta interior d'una societat "la nostra" que viu amb presses sense recalar en les emocions.