L'Arxiduc i «Die Balearen» (1872)

Val dir que quan jo era petit vaig tenir una velleta de Valldemossa que tenia cura de mi, madò Maria Mas, i que em contava coses de la seva jovenesa. M'explicà un dia una curiosa anècdota: Una tal madò Paula no havia vist mai un príncep i la curiositat per contemplar de prop l'Arxiduc se la menjava per dintre. I madò Maria, que més d'un cop havia anar a collir oliva per Miramar i s'Estaca li digué: Mirau, madò Paula, a tal hora i per tal lloc passa sempre, en el seu passeig matinal, l'Arxiduc, i l'acompanya un criat de confiança. Si el voleu veure, hi anirem demà, ens amagarem rere unes mates, prop de la partió, en el camí, i el podreu contemplar una bona estona.

Dit i fet, el dia següent i prop del migdia passà l'Arxiduc per aquell caminal del bosc i les que aleshores eren dues jovencelles el pogueren veure a curta distància, ben amagades per tal que el criat no les fes fora. Amb això l'Arxiduc tingué ganes de pixar i el criat li va desfer la bragueta i li aguantà el penis mentre el seu amo buidava la bufeta. Acabat això, li fermà novament la bragueta i seguiren, príncep i criat, el seu passeig. Paula i Maria restaren astorades i la primera digué a la segona: Vols dir que un príncep no sap pixar tot sol?

Però així eren les Corts imperials d'aquell temps i així el servilisme de la plebs i així l'aviciadura dels poderosos. L'Arxiduc, però, es va fer i es va sentir mallorquí i balear i ens regalà el més bell present que ens podia fer: El producte de la seva singular intel·ligència. I això amb bona part perquè un tal Joan Serra li va vendre Miramar.

Ara un altre Serra, Pere Serra, ha decidit de reeditar Die Balearen en català i posar aquesta magna obra a l'abast del poble, és a dir, del lector de premsa, que en podrà gaudir sense que li costi un cèntim. I és que Pere Serra, com a promotor de cultura, és un home d'una dinàmica admirable.