Leandro Fernández de Moratín, fill de Nicolás Fernández de
Moratín, autor dramàtic, (Madrid, 1760"París, 1828), partidari de
la causa francesa i del rei Josep I Bonapart, fou desterrat quan el
retorn de Ferran VII i passà els seus darrers anys de vida a
França. Es considera el veritable restaurador del teatre en
castellà i va prendre Molière com a model del seu art. Les seves
obres principals, El viejo y la niña, El Café o la Comedia Nueva,
El sí de las niñas i La mojigata s'alternaren amb l'escriptura
d'algunes obres didàctiques veritablement notables. Moratín era
neoclàssic per raciocini i per criteri artístic, però el seu
temperament saludà els nous temps amb obres que reivindiquen
aspectes socials fins aleshores considerats tabú. En El sí de las
niñas, per exemple, reclama el dret dels joves al matrimoni per
amor i no per imposició familiar. Ataca doncs els mètodes educatius
de l'època i tot plegat li val més enemics que amics.
I en aquelles festes de Nadal escriu a Paquita, el seu amor
frustrat, des de Bordeus: «Em parla vostè en la seva carta de la
sopeta d'ametla de la nit de Nadal, de les dues amanides cuites, i
de la capseta de torró que vostès s'engoliren. Si vostè pogués
veure quina nit de Nadal vaig tenir jo, estimaria encara més el
torró i les amanides. Tota la nit la vaig passar sense dormir,
assegut o dret, passejant-me, tornant-me a asseure, a les fosques,
tremolant de por, tot esperant caigués la casa i jo fos sepultat
entre les seves ruïnes. Els quinze darrers dies de desembre hi ha
hagut un temporal tan desfet, que, de més de trenta anys cap aquí,
mai no s'havia vist res que se li pogués comparar. Un huracà
furiós, niguls, trons, raigs, pluges, calabruix: Semblava que tota
la ciutat s'enfonsaria...».
La solitud final del desterrament sembla que anava destruint
totes les seves esperances: «El dia 10 d'aquest mes (VIII"1824)
"escrivia en una altra carta també dirigida a Paquita" s'han
complit dotze anys des que vaig sortir en carro, gràcies a un home
que tingué compassió de mi, abandonant la meva casa i els meus
béns, sense altres cabals que sis duros a la butxaca i així,
entregat a la dissort, vaig passar els cinc anys següents entre
treballs horribles que jo no mereixia. Amb tot i això dos beneficis
inapreciables dec al favor de Déu: El primer, una salut constant,
amb la qual he pogut resistir tantes misèries i amargures com he
tingut; i el segon, un geni naturalment dòcil i alegre que m'ha
prestat ressignació i control enmig de les majors tribulacions.
Me'n vaig sortir amb vida i amb un més gran coneixement del món que
el que abans tenia: llavors, tot el que vaig fer va ser decidir de
no viure en companyia de bojos i rodamons, i encara no me n'he
empenedit. Així visc tranquil, obscur, estimat pels pocs que em
coneixen, gaudint de la llibertat honesta que només dóna la
moderació...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.