Fray Gerundio de Campazas és prohibit (1770)

Miquel Ferrà i Martorell07/12/99 0:00

La novel·la del pare José Francisco Isla de la Torre y Rojo, conegut popularment com el pare Isla, jesuïta, nascut el 1703 i mort el 1781, Fray Gerundio de Campazas, enginyosa sàtira contra els mals predicadors del seu temps, publicada el 1758 amb gran èxit, és prohibida per les autoritats inquisitorials. El pare Isla la publicà sota el pseudònim Francisco Lobón y Salazar i el títol complet de l'obra és Historia del famoso predicador Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes i el seu estil, a més de la crítica que fa de l'oratòria sagrada, era ja un precedent ben vàlid del costumisme del segle XIX. Record que vaig llegir el Fray Gerundio quan tenia setze anys i en vaig haver de fer una feina per al col·legi. Ja en aquells dies vaig poder gaudir d'uns aires de sa anticlericalisme, és a dir, aquells que s'oposen al fonamentalisme fanàtic que tants crims va cometre en temps passats i altres tants en causa avui. Valent havia de ser el pare Isla. Però la sàtira ha actuat sempre, dins l'art i la literatura, com la gran medicina que pot guarir o almanco alleugerir, els dolors socials provocats pels poderosos ineptes o indignes. Els que diuen que la literatura no té cap influència sobre la societat s'haurien de posar un tap a la boca. No serveix, és clar, la pobra i ignorada literatura o poesia de molts dels que llancen tal opinió com una pedra a la cara dels que creuen en el que fan. La sàtira, a través de la literatura, llevà la son a molta gent important. I aquest fenomen és encara avui una realitat.

Diu Matthew Hodgart a la seva obra dedicada a la sàtira que «el lector demana al novel·lista moltes coses al mateix temps: Ens ha de donar una transcripció realista de la vida tal com és, i ens ha de proporcionar models de conducta, tant en moral com en estil de vida, però al mateix temps ha de conferir a la seva narració un simbolisme que proporcioni un significat més que literal als esdeveniments que descriu...».

No va gens errat, al meu veure, el professor Hodgart.

Així i tot, els mals escriptors, els que no són capaços de distingir entre una situació del moment i el que és de perpètua transcendència, pateixen el risc d'un gran fracàs addicional. Si ens dedicam a l'exposició de les injustícies públiques no ens hem de veure envoltats només pels esdeveniments efímers i transitoris, ja que aquests esdeveniments són xuclats de seguida per la nit de la història i la denúncia, per mínima i parcial, de vegades particular i miserable, és oblidada. La sàtira de «veritable altura» no és només el fruit d'un moment determinat sinó que constitueix una advertència permanent i ridiculitzadora del que es pot produir en el futur, ja que diu la veritat, l'absoluta veritat, sobre les profunditats de la naturalesa humana.

Diu encara Hodgart que «la sàtira ens adverteix que l'home és un animal perillós, amb una capacitat infinita d'estupidesa...».

És a dir, que la sàtira, quan és ben feta, és «la bomba atòmica de les paraules» i el món no és món sense paraules.