Els enemics de Velázquez (1953)

Sí. Potser el que no es perdonava a Velázquez és que pintàs la realitat social del seus temps, que entràs en els obradors de les dones que filaven cotó o dels ferrers que suaven polsim de ferro. Observava les bandes de pillets o els minusvàlids, la cuina de la vella on es fregeixen els ous d'un país tan orgullós, imperialista i insolent, com afamagat i miserable. No deixa de reproduir amb una claror meridiana els que viuen sobre aquesta misèria, sobre aquesta suor, amb una total indiferència, des de la Venus que sembla ser al·lota de casa enriquida i que pot perdre el temps mirant-se el llombrígol i la guixa al mirall a les reials Menines que juguen amb cans de domèstica fidelitat. Diuen avui que Velázquez és l'artista de la pinzellada freda i racionalista. I això és veritat. Velázquez és el gran retratista d'una societat que afegeix la superstició als més ancestrals defectes i això el fa, a més de pintor, el gran periodista gràfic de la seva època, amb un valor documental que sobrepassa qualsevol altra consideració.

Però també, contradient els seus enemics d'ahir i d'avui, és un mag dels colors, un geòmetre dels volums, un tècnic de la llum i un original descobridor dels jocs dels miralls. Miralls pertot arreu, començant pels seus autorretrats, que són miralls d'una total nitidesa. Miralls a l'escena familiar de les Menines, a la dama nua que representa Venus i a tants d'altres interiors de saba profundament popular. ¿No és la Rendició de Breda l'autèntica instantània d'un corresponsal de guerra? Diego Rodríguez de Silva y Valázquez (Sevilla, 1599-Madrid, 1660), universalment reconegut com el pintor amb obres de meravellosa execució, de color i relleu admirables, el més original i perfecte de l'obra espanyola, retratista agosarat, home molt feiner i prolífic, (no com els puristes i exquisits de l'art i la poesia que es passen la vida badant i esperant la Musa inspiradora), feia, per exemple en els seu quadre Els borratxos, una crítica social que encara avui és vàlida.