Escrivia Ortega y Gasset tal dia com avui: «En parlar de
Velázquez es diu sempre que pintava l'aire, l'ambient i altres
berbes. Jo no crec molt en tot això ni he trobat mai qui
m'aclareixi de forma convenient el que amb tals paraules es vol
dir. L'efecte aeri de les seves figures es deu senzillament a la
venturosa indecisió del perfil i superfície en les que deixa la
seva obra. Als seus contemporanis els semblava que tals quadres no
estaven acabats de pintar i això és degut al fet que Velázquez no
fos en el seu temps gaire popular. Havia fet el descobriment més
impopular de tots: Que la realitat es diferenciava del mite en què
aquella mai no estava acabada».
Sí. Potser el que no es perdonava a Velázquez és que pintàs la
realitat social del seus temps, que entràs en els obradors de les
dones que filaven cotó o dels ferrers que suaven polsim de ferro.
Observava les bandes de pillets o els minusvàlids, la cuina de la
vella on es fregeixen els ous d'un país tan orgullós, imperialista
i insolent, com afamagat i miserable. No deixa de reproduir amb una
claror meridiana els que viuen sobre aquesta misèria, sobre aquesta
suor, amb una total indiferència, des de la Venus que sembla ser
al·lota de casa enriquida i que pot perdre el temps mirant-se el
llombrígol i la guixa al mirall a les reials Menines que juguen amb
cans de domèstica fidelitat. Diuen avui que Velázquez és l'artista
de la pinzellada freda i racionalista. I això és veritat. Velázquez
és el gran retratista d'una societat que afegeix la superstició als
més ancestrals defectes i això el fa, a més de pintor, el gran
periodista gràfic de la seva època, amb un valor documental que
sobrepassa qualsevol altra consideració.
Però també, contradient els seus enemics d'ahir i d'avui, és un
mag dels colors, un geòmetre dels volums, un tècnic de la llum i un
original descobridor dels jocs dels miralls. Miralls pertot arreu,
començant pels seus autorretrats, que són miralls d'una total
nitidesa. Miralls a l'escena familiar de les Menines, a la dama nua
que representa Venus i a tants d'altres interiors de saba
profundament popular. ¿No és la Rendició de Breda l'autèntica
instantània d'un corresponsal de guerra? Diego Rodríguez de Silva y
Valázquez (Sevilla, 1599-Madrid, 1660), universalment reconegut com
el pintor amb obres de meravellosa execució, de color i relleu
admirables, el més original i perfecte de l'obra espanyola,
retratista agosarat, home molt feiner i prolífic, (no com els
puristes i exquisits de l'art i la poesia que es passen la vida
badant i esperant la Musa inspiradora), feia, per exemple en els
seu quadre Els borratxos, una crítica social que encara avui és
vàlida.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.