El darrer trobador i la bella «Sobrepretz» (1276)

Aquest «enfant terrible» de l'Edat Mitjana recollia també en els seus versos la visió popular de determinats fets, l'opinió de la gent sobre els que governen i tiranitzen el país, de manera que en transcripció de l'autor abans esmentat, «en to greu moralitza i ataca els rics i poderosos, i ho fa amb valentia, però sense arribar mai a la demagògia. Conrea sovint la paradoxa i el joc d'enginy, de vegades en actitud irònica i amb un lleuger humorisme».

Tot plegat el fan un subjecte sempre «emprenyat» enmig d'una trama política excepcional. Pere III el Gran establia el 1280 el seu protectorat a Tunísia i després de la matança de les Vespres Sicilianes (1282), passava a Sicília, derrotant amb la seva flota els francesos a Malta i Nàpols. El papa el castigava amb l'excomunió i donava el seu regne a Carles de Valois. El rei de França, Felip, l'Agosarat, entrava a Catalunya però fou detingut en la defensa de Girona, i Roger de Lauria va tenir temps d'acudir a la brega i derrotar la flota francesa a Roses, retirant-se aleshores Felip... Amb totes aquestes vivències, Cerverí de Girona, es trobà immers en un món certament difícil. Enamorat, com ja hem dit, d'una dama misteriosa, supòs que es tractava de la jove esposa del vescomte Ramon Folc de Cardona, li dirigí més i més missatges poètics com aquell que diu: «La dolça preocupació que sovint em dóna Amor, em fa dir de vós, senyora, mants versos plaents. En el meu pensament contemplo el vostre cos estimat i gentil que desitjo més que no pas manifesto...».

Però encara és més interessant la cançó que imagina en llavis de la seva estimada quan ha d'anar al llit amb el seu vell i poderós rival... «Sapigueu quina lletja figura em fa el gelós quan és colgat al llit (em fa fàstic només de dir-ho): em gira l'esquenassa, que és negra i dura i més aspra que fulla de garric, i després esbufega i bleixa sens mesura. Tant de bo que aviat em vesteixi de negre, car mai no viu tan ferotge criatura!». Més clar, aigua.