El darrer trobador i la bella «Sobrepretz» (1276)

Miquel Ferrà i Martorell13/10/99 0:00

Quan Pere III el Gran, rei de Catalunya, Aragó i València, puja al tron, pren al seu servei el trobador professional Cerverí de Girona, també anomenat Guillem de Cervera, abans protegit per Jaume El Conqueridor. Continua, doncs, figurant en la nòmina de la Cancelleria reial, de la qual rep els seus sous en qualitat de joglar, una categoria en la qual mai no estigué d'acord, puix considerava, amb molta raó, que els trobadors devien esser considerats a un nivell superior, per damunt de la feina còmica joglaresca. Potser són dos els punts biogràfics d'aquest poeta-cantant que produí la seva obra entre 1259 i 1285, sense que sapiguem quan va néixer i quan va morir. Per una banda, el seu esperit rebel i crític, jugant-se cada dia el pa que li donaven. Per un altra, el seu encès amor envers d'una misteriosa dona casada. També ell s'havia casat i tenia fills, als quals adreçava savis consells en uns «proverbis» morals. Tampoc no es tallà la llengua, com explica Martí de Riquer, a l'hora «d'elevar la seva protesta quan veié en els seus senyors, fins i tot en l'infant En Pere, després Pere el Gran, actes vituperables, admirable independència del poeta àulic...», que d'acord amb tots aquests riscs i estratègies, «es mantingué en un noble i discret equilibri, lloant allò que era bo de qualsevol d'ells i fent-los retret del que era mal fet...».

Aquest «enfant terrible» de l'Edat Mitjana recollia també en els seus versos la visió popular de determinats fets, l'opinió de la gent sobre els que governen i tiranitzen el país, de manera que en transcripció de l'autor abans esmentat, «en to greu moralitza i ataca els rics i poderosos, i ho fa amb valentia, però sense arribar mai a la demagògia. Conrea sovint la paradoxa i el joc d'enginy, de vegades en actitud irònica i amb un lleuger humorisme».

Tot plegat el fan un subjecte sempre «emprenyat» enmig d'una trama política excepcional. Pere III el Gran establia el 1280 el seu protectorat a Tunísia i després de la matança de les Vespres Sicilianes (1282), passava a Sicília, derrotant amb la seva flota els francesos a Malta i Nàpols. El papa el castigava amb l'excomunió i donava el seu regne a Carles de Valois. El rei de França, Felip, l'Agosarat, entrava a Catalunya però fou detingut en la defensa de Girona, i Roger de Lauria va tenir temps d'acudir a la brega i derrotar la flota francesa a Roses, retirant-se aleshores Felip... Amb totes aquestes vivències, Cerverí de Girona, es trobà immers en un món certament difícil. Enamorat, com ja hem dit, d'una dama misteriosa, supòs que es tractava de la jove esposa del vescomte Ramon Folc de Cardona, li dirigí més i més missatges poètics com aquell que diu: «La dolça preocupació que sovint em dóna Amor, em fa dir de vós, senyora, mants versos plaents. En el meu pensament contemplo el vostre cos estimat i gentil que desitjo més que no pas manifesto...».

Però encara és més interessant la cançó que imagina en llavis de la seva estimada quan ha d'anar al llit amb el seu vell i poderós rival... «Sapigueu quina lletja figura em fa el gelós quan és colgat al llit (em fa fàstic només de dir-ho): em gira l'esquenassa, que és negra i dura i més aspra que fulla de garric, i després esbufega i bleixa sens mesura. Tant de bo que aviat em vesteixi de negre, car mai no viu tan ferotge criatura!». Més clar, aigua.