El canal de Suez quedava enrere, però era un record un poc rar:
en comptes de passar per sobre l'aigua, ho havíem fet per sota;
pensant: potser la quilla d'un vaixell amb massa calada arribarà al
fons i sentirem la seva presència per sobre dels nostres caps.
Llavors s'apropaven muntanyes, algun arbre espinós, pastors i
ramats de cabres. Al Sinaí la bellesa és l'horitzó, aquell indret
sempre llunyà i, malgrat tot, diferent. Teníem clar que la nit
se'ns tiraria a sobre abans d'arribar a port.
El conductor parà a un establiment instal·lat als afores d'un
petit nucli de població sorgit a l'empara de la cruïlla de dues
rutes, s'havia d'aprofitar l'única oportunitat que hi havia en
molts de quilòmetres a la rodona. Estirar les cames, assecar la
part de l'esquena de la camiseta, fer un te i anar al lavabo.
Tothom el mateix. Arribaven i partien autocars, vehicles petits,
alguna moto. Tot era una rutina. Passar de llarg hauria estat d'una
inconsciència total, perquè no hi ha com no tenir aigua, per tenir
set i tota la resta. A l'interior hi havia un tasser, unes quantes
taules i cadires de fòrmica que ja demanaven la substitució, uns
ventiladors polsosos penjats del sostre i, al fons, dues portes:
d'una sortien dones "poques" arreglant"se el mocador, de l'altre
homes amb la cara i les mans banyades. Es bevien ràpidament el te,
la fanta o la Coca-Cola i feien una volta pel pati, fins que el
conductor anunciava que era hora de prosseguir la marxa.
Tot normal i quotidià. Previst. Excepte un racó de
l'establiment: allà dos homes hi havien muntat una parada on s'hi
exhibien "crit de color escandalós dins la tènue llum del local"
les temptacions que les dones es posen a la nit. Els escots eren
generosos. Rosa, groc o vermell, és igual, totes les fibres
sintètiques brillaven molt. En principi aquell mostrari no s'adeia
amb les dones que passaven pel local, però... hi ha coses que no se
saben mai.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.