Caseta pintada d'almangra

Si el camp no es cultiva, llavors hi apareixen les males herbes. Però en realitat és que la terra vol tornar al seu estat natural i, així, deixa créixer el que millor s'hi adapta. Com la vinagrella, que de vegades s'escampa com una taca que deixa tota una tanca pintada de groc. La instantània perdura i, al final d'un caminoi com de joguina, hi apareix una caseta d'almangra i blau, amb la porta verda, que aixeca arcs gòtics al costat d'una vorerada d'alzines, garrovers i algunes figueres nues. Coses de sempre tancant una arquitectura insòlita, uns colors minerals sobre les clorofil·les.

Amb tanta tecnologia i tant disseny, potser parlar d'aquestes coses rurals pugui resultar fora de lloc. Potser. Però tanmateix cada imatge és com una postal que ha quedat retinguda i, mai de mais, ningú no ens podrà robar cap d'aquestes visions impreses sobre la nostra memòria. Com el gust de la vinagrella que, en mastegar"la, deixa tota la saliva impregnada d'aspror. Després d'això no cal escriure cap llibre, basta recordar altres temps i altres jocs. I mirar les coses "i les cases sovint esbucades" amb tots els matisos de la tendresa; llepar amb la millor saliva les esgarrinxades i les nafres que ens ha fet el temps. Una caseta a Binifarda, entre les alzines i la vinagrella, podria ser l'últim refugi del club dels cors solitaris.