La «Barranca del Lardero» (1936)

Només es coneix el nom de tres-centes persones perquè els seus familiars aconseguiren, després d'anys d'arriscada investigació, saber què n'havia estat. Els altres mil set-cents han d'esser persones de la Rioja que es donaren per desaparegudes i no se n'ha sabut res més. Els duien fins a la barranca en camions i automòbils des de la presó de Logronyo o qualsevol de les comissaries i casernes improvisades. Amb les mans fermades a l'esquena, enmig de bromes macabres, molts eren obligats a enterrar els seus companys abans que fos el seu propi torn de posar-se al davant dels fusells.

Avui i des del 1976, on abans hi pasturaven les cabres, la «Barranca de Lardero» ha esdevingut un cementiri amb monument memorial, un grup escultòric obra d'Alejandro Rubio Dalmati que ens diu ben a les clares quin drama succeí en aquest indret. Llavorat en pedra, d'una altura de sis metres, mostra, per un costat, els cossos morts d'un obrer manual i un altre d'intel·lectual, dels molts que aquí caigueren. Per un altre costat, una impressionant estampa dels pagesos immolats en aquest indret i en el front la imatge vertical d'una dona jove també fitorada a trets. Hi ha una inscripció: «Aquest horror ja passà... 1936. Avui no volem ni odi de revenja pero sí deixar testimoni per tal que aquesta bogeria no es pugui repetir... 1979». I és que, generalment, els fills i néts dels botxins volen que els crims de la seva sang siguin oblidats. Que tota la guerra sigui una pura anècdota. Quants n'hi ha entre nosaltres que en temps de la clandestinitat i la transició, quan eren joves, es feien els democràtics progressistes anti-Franco i ara, passats els anys, tornen a venerar la memòria d'aquells assassins polítics? Bé, ja diuen que la sang és la sang. Per això els memorials han d'existir encara que estiguin, com és el cas de Palma, a dues passes del psiquiàtric des d'on Dhey deia sentir com els «heroics» avalots d'afusellament ens alliberaven de la barbàrie republicana.