La llibertat d'expressió (1937)

Durant més d'una dècada, des del 1966 al 1976 vaig formar part dels moviments universitaris que demanaven la democràcia i la llibertat d'expressió en aquest país. Vull dir amb això que vaig mamar ben de prop el que la censura del Règim totalitari significava i ho vaig mamar en carn pròpia. Tant és així, que de la meva obra de quaranta títols, els dos primers foren censurats, amb els seus corresponents retalls i tatxadures. Tant Golpe de Sol com La Universitat passaren per aquell departament dels censors. Mala cosa era aquesta. I ara, al cap de vint anys de democràcia hi ha qui encara no ha entès el que vol dir llibertat d'expressió. Fins i tot hi ha hagut qui volia posar un corsé de monja a la meva secció, en aquest periòdic. No us sembla ridícul, estimats lectors?

Hi ha una dita popular, «no és el mateix ser maricó que fer mariconades», i amb tots els meus respectes pel col·lectiu homosexual, és a dir, per a tots aquells homosexuals de bona voluntat que no volen deshonrar amb malifetes el seu col·lectiu, dignes de totes les reivindicacions i de la nostra estimació, i no així aquells, homosexuals i heterosexuals que fan mariconades, és a dir, malifetes per l'esquena per perjudicar la llibertat d'expressió d'altri. Però tornem a George H. Sabine per afirmar que el seu llibre constituí un gran èxit, fou adoptat per la majoria de les universitats del món i adoptat també, per a la llengua castellana, pel Fondo de Cultura Económica de Mèxic. El llibre, un homenatge a la memòria de Walter James Shepard, afegia a la defensa de les llibertats els seguents mots: iustum et tenacem propositi virum non civium ardor prava iubentium, non voltus instantis tyranni, mente quatit solida.