Una barca i les marees

Les dues illes, Chergui i Kerkennah, estan afegides per un camí de sis"cents metres sobre la mar que "fa tant de temps!" construïren els romans. Com que les marees hi són relativament importants, l'únic ull del cordó que les comunica ha de donar pas a totes les pujades i baixades de l'aigua. En travessar el pont, el fluix se sent ofegat: per una part empeny la part que se sent sobrant, per l'altra estira la banda que vol arribar a un nivell quiet. Així, la correntia hi va desbocada, els peixos perden el control en veure's embolicats dins el furor de l'aigua. Des de les roques, alguns pescadors intenten treure profit de les aigües remogudes.

Amb els dos rems, un home intenta enfilar bé la barca cap a l'ull del pont. Quan és a punt, es deixa endur i el travessa en una exhalació. De primer és com si la barca fos xuclada per una força imparable; llavors, un cop ja a la banda amb nivell inferior, quan es desfà el terbolí i la mar es calma, rema amb precisió fins atracar a resguard de les aigües envalentides.

Acabada l'operació, el sol ja s'ha aficat dins la mar, o entre els palmerar de la terra magra. Sobre la superfície calmada hi ha silenci, colors que canvien. Caldrà anar a casa, sopar de pops o calamars, destapar una botella de clos Thibar i veure que, com la mar i les marees, la memòria, les mediterrànies, totes aquestes coses, van i vénen.