«A ca nostra no em volen»

La història negra d'aquesta manacorina de 30 anys començà quan en tenia vint-i-dos i era a punt de casar-se. El destí li va voler jugar una mala passada, arrencant-li del seu costat la seva parella, que moria quatre mesos abans de les noces a causa d'un accident de trànsit. A partir d'aquí, una vida normal, marcada per l'estimació d'una família i uns amics, li girava l'esquena i, així, emprenia uns anys obscurs, en què l'única sortida per evitar el mal que tot allò li estava causant era la droga. «Vaig començar a sortir molt de marxa, a viatjar com mai abans no ho havia fet. No em podia treure del cap aquella pèrdua. Per mi va ser un pal, que als 23 anys la persona que em donava vida se n'anàs. Per sortir-ne vaig ajuntar-me amb mala gent».

Una temptació amb banyes vermelles, vestida de pols blanca va poder més que la voluntat de Maria Magdalena. La cocaïna i l'heroïna li feien oblidar, momentàniament, aquella memòria centrada en la individualitat d'una persona.

La seva família li va donar tot el suport que necessitava la primera vegada. Després de desenganxar-se, va tornar a recaure. La consciència pròpia i una problemàtica familiar accentuada va provocar allò que qualsevol pare i mare no voldrien mai: treure un fill de casa. «Quan me'n vaig anar, el meu pare tenia càncer i estava amb morfina al llit. Jo el vaig cuidar una temporada. Finalment, quan feia poc temps que havia partit, va morir. Un mes després, a la meva mare li llevaren un pit. Ella volia tranquil·litat. Jo només creava problemes amb aquell estat. Els meus pares ja m'havien advertit que si requeia no voldrien saber res de mi».