L'actriu i humorista Rosa Maria Sardà ha mort aquest dijous a Barcelona als 78 anys. L'actriu patia un càncer limfàtic des del 2014.
Va treballar tant en el cinema com en el teatre i la televisió, i tant en el registre còmic com dramàtic, sent una de les actrius més destacades i populars de la seva generació i una de les actrius més importants del país. Sardà també va destacar com a directora de teatre. Va començar la seva formació artística en un grup de teatre per a aficionats al barri d'Horta de Barcelona. El 1962 va debutar al teatre professional i va arribar a la televisió i el cinema a finals dels setanta i als vuitanta.
En el cinema va destacar el seu paper en films com ara El vicari d’Olot, de Ventura Pons, La febre d’or, de Gonzalo Herralde, Moros y cristianos, de Luís García Berlanga, Sin vergüenza, de Joaquín Oristrell, ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, de Manuel Gómez Pereira o Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar. Amb Ventura Pons també va rodar Actrius, Carícies, Amic/amat i Anita no perd el tren. Un dels últims films en què va aparèixer Sardà va ser Ocho apellidos catalanes.
En els darrers anys, la seva carrera ha estat més lligada al teatre, amb papers rellevants en obres com ara La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca o Crec en un sol déu, de Lluís Pasqual. Pel que fa a la seva participació en obres teatrals, destaquen, entre moltes més, Tot esperant Godot, Quan la ràdio parlava de Franco, Roses roges per a mi, El balcó, Mare Coratge, L’Hostal de la Glòria, Shirley Valentine i Fugaç. Entre molts més premis, va rebre el Gaudí d'Honor el 2016, dos premis Goya com a millor actriu de repartiment i tres premis Butaca, dos a la millor actriu i un d'honorífic.
Comentari de'n David Brugué 6-12-18
És una de les actrius catalanes més reconegudes. D’aquelles persones que et cauen bé, que són simpàtiques. I que fan bé la seva feina, la d’actriu. Fins que les persones que admires per la seva feina parlen de qüestions que no tenen res a veure amb la seva feina. I llavors arriba la decepció. No és que Rosa Maria Sardà no pugui pensar el que li doni la gana. Ni que no pugui dir el que vulgui. Hi té tot el dret. Això no vol dir que no et pugui causar rebuig. En una entrevista a El País en diu de molt grosses. “Els dirigents independentistes van cometre delictes. No són víctimes de res, perquè van triar el seu destí.” Això, a banda de dir que els exiliats tenen “molta barra” i que si no ets independentista ets “mala catalana”. Un qualificatiu que es posa ella mateixa. Almenys és favorable que els empresonats siguin alliberats. Amb condicions.
Sincerament, la senyora Sardà no ha entès gaire res del que passa a casa seva. Tot i viure en un carrer de Barcelona per on han desfilat més d’un milió de persones clamant independència, l’actriu parla com si les decisions que s’han pres fossin una dèria dels polítics i no d’una ciutadania que ho ha reclamat. Ni un sol record per a les famílies. Però ella no presta atenció en això. Ho fa en els joves, que diu que no tenen ni idea de què fan quan criden “fora feixistes”. Sardà confessa que ella, i els de la seva generació, han hagut de patir dues dictadures: la de Franco i la de Pujol. I ho fa banalitzant el que ella denuncia, perquè l’expresident català no va fer afusellar ningú. Pots no estar d’acord amb el que va fer, però no li pots dir dictador perquè et desacredites sol. De fet, a les fotografies del 1994 se la veu ben contenta quan Pujol li va fer entrega de la Creu de Sant Jordi. Però com que Pujol era tan dolent, ella la va tornar l’any passat. "Només" va tardar 23 anys. Almenys acaba dient una veritat com una casa de pagès: “Tinc més sentit de l’humor que de l’honor".