nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
23°

L’escala de Jacob

Hi ha llocs especials a les ciutats on l’arquitectura es fa més confortable o misteriosa. No cal parlar de El Aleph de J. L. Borges (1899-1986), que, per cert, fou un dels nostres conciutadans quan tenia vint anys.

Ara vull parlar d’un lloc d’encontre a Palma. Està situat a la porta lateral del convent de les Caputxines de la Rambla (com les denomina, al poema Auca, Rosselló-Pòrcel). Per accedir a l’església, cal pujar tres esglaons grans, d’uns trenta centímetres d’alçada cada un. En certa manera, porten cap a Déu, com ens conta la Bíblia de l’escala de Jacob.

Ara ja no hi ha monges Caputxines, són Franciscanes que tenen cura del patrimoni del convent i fan uns bons pastissos. La portassa de la qual parl, al número dotze del carrer, està sempre plena de grafitis, així com els graons i la façana lateral d’aquesta meravella barroca que és l’església del convent de la Puríssima Concepció.

Aquests tres graons tenen un poder de convocatòria especial. A qualsevol hora i trobareu gent asseguda, es veu que són ergonòmics per al cos humà. El pintor Pep Coll em va dir que són testimoni del seu pas de l’adolescència a la jovenesa. Jo record, quan el bar Es Pinzell, al número 13, era portat per Pep Lladó o Borja Darder, veure-hi escriptors i poetes molt joves. Fumant o bevent record els vint anys de Carles Rebassa o Pere Perelló. Anys després, puc veure les converses de Joan Tomàs Martínez i Jaume Pons Alorda, o la gestualitat teatral de l’actor i director Joan Fullana. Els anys han passat, però podem en aquest espai escriure pàgines per recordar una ciutat i els joves que l’habitaren...

En podríem fer una obra de teatre com l’americana Our Town de Thornton Wilder (1987-1975) o la madrilenya Historia de Una Escalera de Buero Vallejo (1916-2000).

Nins i joves de l’extraradi la solen emprar, parlen i fumen porros. Ells se senten feliços amb la perspectiva del casal de Can Morell, el de Ca n’Oliver, ara un hotel nou, i Ca n´Aixartell: la visió que tenen és de ple segle XVII. Els de fora porta també saben apreciar la bellesa i la intimitat del recer que els fa minvar el dolor de viure a barris plens de lletjor.

Ara el bar Es Pinzell ja no existeix. Remodelat per una senyora francesa amb un perfum de cava parisenca, és un lloc de música en viu de qualitat. Jazz, flamenc i cançó se senten quan un passa per davant. Ofereixen còctels ben fets i gots de vi sota el nom de Door 13, que és un nom una mica críptic i poc nostrat. Fa tres dies en passar, vaig veure la propietària asseguda al segon esglaó fumant: tot muda i tot roman com diria J. V. Foix.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per peppinzell, fa 27 dies
gràcies Àngel! les hores passades allà foren testimoni de converses i controvèrsies, llegirem i escoltarem poemes i discursos polítics o de tant en tant algún concertat de música i algunes festes d'estudiants....bon records
Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente